La vesprada del dilluns de Pasqua ens havia citat a Castelló de la Plana Ferran Salas, director de la revista de cuina Habanero Magazine, i no precisament per a menjar-nos la mona. Es tractava d’una taula redona per a disseccionar la figura de l’influencer gastronòmic. Els convocats: Bea Villalba, del restaurant Arre (Castelló de la Plana), Alejandra Herrador, xef d’Atalaya (Alcossebre), Cristian Granero, xef d’Anhelo (Castelló de la Plana), el bloguer gastronòmic Encuinarte i jo mateix, en la meua qualitat d’escriptor i en aquest per una altra de les meues facetes: la de periodista gastronòmic.
El local que ens va servir d’escenari era Anhelo (situat en el cèntric carrer Mestre Ripollés de la capital de la Plana), amb Cristian en el paper d’amfitrió. Tant ell com Alejandra i Bea estan molt ben considerats en el sector i cadascun a la seua manera porta algun temps obstinat en el fet que els seus clients interiorizen unes certes delicadeses gurmet i accedisquen així a un grau superior de civilització. A mode d’indici, els tres apareixen, en diverses categories, en la guia Los 55 mejores restaurantes de la Comunitat Valenciana en 2024, del crític Santos Ruiz.
En començar el debat, els tres participants propietaris de restaurants van voler deixar clar que no se senten còmodes amb aquests soi-disants influenciadors que arriben al seu local i aspiren a ser convidats a tota ultrança. Alejandra, que té una estrella Michelin, va confessar sentir-se sufocada quan perfectes desconeguts li demanen no sols menjar ells gratis, sinó també tota la seua família (sic). És la faceta desvergonyida del fenomen.
En aquest punt em vaig vore obligat a precisar que també els periodistes seriosos ens veiem en l’obligació de demanar que no ens cobren els menjars quan són de treball. Això té una explicació molt fàcil, estrictament aritmètica. El periòdic més seriós i de major circulació d’Espanya, amb el qual col·labore des de fa trenta anys, paga ara menys per article que en els anys 90. I és i ha sigut sempre el més generós i just amb els seus col·laboradors. Després està aquest xicotet concepte sense importància anomenat inflació. Cal pensar-se molt bé, llavors, a qui s’està convidant a menjar i per quin motiu.
Tots coincidim, en aquest punt, en què és urgent diferenciar entre els autèntics professionals gastronòmics, que aportaran un plus de prestigi i valor impagable al teu negoci, dels caradures més desficaciats. En aquest punt Encuinarte, que és un bloguer d’idees molt meditades, va explicar que ell ja havia observat com influencers acudien sistemàticament en ramat als mateixos negocis, usualment amb una certa notorietat, per a promocionar-se ells mateixos al caliu de la fama aliena. Tot el contrari, vaig afegir, del que seria òptim: no acudir al local que ja té mèrits acreditats, sinó descobrir aquells establiments que encara lluiten per ser més coneguts i valorats. En aquest punt vaig recordar l’article que vaig publicar sobre Miguel Barrera, de Cal Paradís, en 2012, en El viajero. Llavors no el coneixia quasi ningú però l’article va ser una bomba i als sis mesos li van donar la primera estrella Michelin…
A Bea, d’Arre, el preocupava molt la qüestió generacional. Té dos fills adolescents, és clar. Ella recordava quan el seu pare la portava a una marisqueria com el que entra per primera vegada en Notre-Dame. Aquesta unció religiosa sentida per estar en un lloc car i que requeria una mínima compostura hauria de continuar sent transmesa de pares a fills, però ara els influencers gaudeixen amb el mateix vídeo de la mateixa hamburguesa a tot arreu…
Llavors vam parlar de Facebook (aquesta antigalla) i sobretot d’Instagram. Ferran Salas, que en el seu paper de guia de la conversa estava en tot moment atent a donar veu a tots els participants, no oblidava fer les seues pròpies aportacions, com quan ens va recordar el concepte Mendigram, referit a aquests pocavergonyes que llancen la canya en Instagram a veure on es pegaran el gran banquet sense gastar-se un euro.
Ens vam adonar que tots els actors en el contuberni havaner teníem ja una certa edat quan, en matèria de xarxes socials, portàvem una hora parlant i ningú havia esmentat encara l’etiqueta Tik-Tok. El debat llavors va derivar cap al lament més o menys desconsolat. Què seria d’aquests joves alimentats per vídeos xorra i sense la més mínima cultura culinària, qui els explicaria que els restraurants que valen la pena no tenen res a vore amb el menjar ràpid ni una mal entesa globalització, sinó amb la slow food i el quilòmetre 0.
De totes maneres, no valia la pena posar-se en mode apocalíptic. Fa més de dos mil anys ja hi havia grecs queixant-se que els joves eren maleducats i ingovernables… Com només vivim una vida, repetim tots els clixés, encara que sense adonar-nos i sempre descobrint el Mediterrani i les delícies de la sopa d’all.
La conclusió del debat, si és que en va haver-hi alguna, és que és urgent desemmascarar els caradures i reconèixer i valorar els agents autèntics i valuosos de la comunicació gastronòmica. Com en tots els sectors i en totes les professions, em tem…
Al capítol de les anècdotes, revelaré que, a pesar que la majoria dels participants en l’encontre érem valencianoparlants, vaig ser l’únic que vaig usar amb naturalitat la llengua del país (tot l’acte va ser meticulosament gravat per a posterior difusió). Sincerament, hi hauríem de fer un pensament. ¿Com és possible defensar la cuina autèntica i arrelada a un territori prescindint de les marques culturals –i la llengua n’és la més valuosa- d’eixe territori? Una matèria per a reflexionar molt seriosament.
