El llibre Irreductibles (Drassana, octubre 2022), de Carles Fenollosa (València 1989), amb pròleg de Vicent Baydal (València 1979), com diu el seu subtítol, és: «Una història de la llengua i la literatura dels valencians». Un llibre de reconeixement, d’autoafirmació i d’autoestima de la producció literària dels valencians en la llengua dels valencians: el valencià. Un llibre escrit per valencians per a informar a valencians i no valencians, sobretot a les noves generacions; un llibre que pretén, com diu Fenollosa, «ser una resposta a un cert dèficit de memòria i, per tant, també de present» (p. 11).
Però també és un llibre que vol crear consciències per aturar i revertir el descens de l’ús del valencià en la vida quotidiana.
Baydal, en el pròleg, ens informa de la «ferramenta de construcció massiva» que és la «història» i que esta:
«… servix també per a construir, per a prendre decisions individuals i col·lectives a partir del coneixement d’allò que hem sigut i del que volem ser, de com voler estar en el món i projectar-nos cap al futur».
Una conclusió a la qual arriba després que línies abans ens haja dit:
«Hi ha qui diu, per exemple, que els valencians no tenim història per nosaltres mateixos o que, si en tenim i els seus fonaments van camí de la dissolució, no n’hem de fer res, més que deixar-la que continue en la mateixa direcció, encara que el resultat final siga més que previsible» (p. 9).
I al final, el jove historiador, interpel·la els lectors quan escriu:
«Passegeu per les pàgines d’este llibre [..]. Vos durà, de manera vibrant, a conéixer la llarga marxa de la llengua i la literatura del poble valencià, la que ens ha particularitzat i definit com a col·lectivitat europea des de fa vora huit segles. Una marxa que ha arribat fins hui mateix perquè una bona part de nosaltres, els valencians, ens hem mostrat irreductibles. Si volem continuar sent-ho […] és una qüestió que plana sobre tota l’obra. Una qüestió que ens interpel·la i que cadascun de nosaltres, els que llegim el llibre, però també tots aquells que no ho facen, hauríem de contestar. Perquè d’això depén una part important del nostre present i del nostre futur. Esperem, doncs, les respostes» (p.10).
És el que intentaré. Donar la meua resposta sobre què ens cal fer si volem continuar sent «irreductibles»; si volem mantindre el nostre fet més significatiu com a valencians que és la llengua valenciana; si la volem viva i necessària per a tots els residents d’Oriola a Vinaròs. Respondre, una vegada llegit el llibre, a «Què faig jo, amb tot açò» (p.12) perquè no desaparega la llengua i els valencians no desapareguem com a poble.
En primer lloc, aprofundir en allò que s’ha dit i que trobe insuficient. Per decidir el que ens cal per a ser «irreductibles», si més no per saber per on ens venen els cops i qui és l’enemic que ens vol destruïts i desapareguts i al qual hem de combatre.
En la pàgina 290 s’apunta, però el tret que es dispara no és contundent. Amb els fets de Catalunya ja no és possible l’ambigüitat respecte al futur de la llengua; esta, dins d’Espanya, només té un destí: la seua desaparició.
L’encaix perfecte amb Espanya que va cercar el bon jan de Pasqual Maragall amb un Estatut on es plantejava:
Article 6. Apartat 2 El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure.
Un Estatut que va saltar pels aires en ser tombat per Espanya. Irreductibles ignora el que ha passat políticament a Catalunya amb la llengua. Els catalans van aprovar un estatut on català i castellà estaven al mateix nivell d’exigència i, per tant, de «necessitat». I Espanya ho va tombar. I és precisament per este fet tan sensible i per l’espoli, que a partir d’açó comença el procés independentista català, perquè s’adonen els catalans que dins d’Espanya no hi ha solució. Això és història, recordem la que ens ha de ser útil com a «ferramenta de construcció massiva», però, a més, viva, recent i actual. Els valencians si volem continuar sent «irreductibles» no podem ignorar el que els ha passat als nostres «cosins germans» (p. 280) amb la llengua compartida. Ja no podem caure en la creença interessada que conrea el govern del Botànic i les seues agències, en fer creure als valencians que el problema de la llengua té solució dins d’Espanya, creença que ve motivada per evitar deixar al descobert la contradicció antagònica existent entre la creació, dia a dia, d’una «nació» inventada, l’espanyola, i l’existència del poble valencià que Espanya, dia a dia també, el vol destruït, eliminat i desaparegut.
L’Estat borbònic en 1707, en la seua condició d’unitat essencialment política i d’atribució del ius belli, va determinar que el Poble valencià era el seu enemic, va decidir combatre’l, conquerir el seu territori, sotmetre’l i eliminar la nostra llengua, la que ens defineix com valencians. Ens va destruir políticament, però no va aconseguir fer-nos desaparèixer com a poble, fer desaparèixer la llengua i hem arribat vius al segle XXI. No deixa de ser un miracle que el llibre Irreductibles, de manera magnífica, ens recorda i descriu, com ha estat així per la voluntat del poble valencià per ser i existir. Però ara, el 2022, i els catalans ens ho demostren, per mantenir-nos «irreductibles» no és suficient fer com fins ara; ara, a més, necessitem existir políticament. Fer País Valencià ja no és suficient, ens cal fer República Valenciana.
I si això ho tenim clar, un poble que aspira a existir políticament, que existeix políticament o que no vol desaparèixer políticament, no pot prescindir de determinar i distingir per si mateix, arribat el cas, entre l’amic i l’enemic, i d’assumir el risc corresponent. Si un poble deixa de fer esta distinció, si renuncia a ella, està renunciant a la seua existència política i en definitiva a la seua existència. I o els valencians tenim clar que l’estat espanyol ens vol desapareguts i actuem en conseqüència, o estarem condemnats a desaparèixer. Si un poble té por dels riscs o penalitats vinculats a l’existència política, allò que ocorrerà és que sorgirà un altre poble que l’eximirà dels uns i de les altres, assumint la seua «protecció contra els enemics exteriors» i en conseqüència el domini polític; serà llavors el «protector» el que determine qui és l’enemic, sobre la base del nexe extern de protecció i obediència. Del senyor feudal envers els vassalls. De l’estat imperial envers les colònies. El protego ergo obligo és el cogito ergo sum de l’estat espanyol i, la conseqüència, el Delenda est Valentia.
Els valencians, el Poble valencià d’Oriola a Vinaròs, hem de plantejar-nos que si no volem renunciar a la nostra existència, si volem continuar sent «irreductibles», si volem que la llengua valenciana no desaparega, llavors ens caldrà existir políticament i això passa inexorablement per determinar qui són els nostres amics i qui els nostres enemics i -amb això- assumir el cost que els pobles lliures i sobirans han de pagar per ser-ho. Implica reivindicar sense por, obertament i no en la clandestinitat, en els carrers i en les urnes la República Valenciana, perquè només en un Estat valencià, lliure, sobirà i independent, la llengua dels valencians, el valencià, serà legalment necessària i no com ara que, atés que no és obligatori entendre’l, el valencià és perfectament prescindible.
