Davant el sentiment de frustració o indignació de bastants ciutadans davant la precarietat i obscuriment d’horitzó (baixos sous, carestia de l’habitatge, cost de la cistella de la compra, dificultats…), algunes forces polítiques solen generar falsos problemes o enemics, per tal de desviar la diana de la ira col·lectiva, crispant i enfrontant els ciutadans.
La “confusió” és la primera basa a jugar, exemple: Mazón i tota la problemàtica de la dana, on s’hi juga a amagar responsabilitats. En primer lloc, la gran estratagema és desplaçar la realitat cap al futur (la reconstrucció) per a obviar el present (causes de la desgràcia, que no són altres que el no enviament de l’alarma a temps, la no existència d’infraestructures hidrològiques adients, l’eliminació prèvia d’organismes de prevenció i emergència,…). I no cal dir que acusaran l’oponent polític de males pràctiques, fins i tot de dictatorials o autòcrates, quan els qui no donen audiència ni parlen clar són ells, lleven drets i retallen avanços socials, amb la seua peculiar visió de la democràcia, sense diàleg ni participació.
Per descomptat, diran constantment que abaixaran impostos, o siga, una porta a enllepolir o enganyar la gent, una manera solapada d’afavorir els poderosos llevant-los càrrega impositiva, i una manera d’empobrir l’Estat retallant ingressos, recursos imprescindibles per a necessitats col·lectives.
Com que, per a ells, el món està bé tal com està (no hi ha desequilibris, no hi ha problemàtiques noves, no hi ha…) l’hem de conservar, és millor conservar-lo. Tot allò nou, que va contra la inèrcia del que hi havia, serà considerat “enemic” i negat: Lleis antitaurines, lleis antitabaquistes, lleis de la memòria democràtica, lleis antiescalfament del planeta, lleis ecologistes, millores laborals o salarials, lleis culturals o d’avanç i canvi de la societat, lleis…
I és clar que el món, el mercat, diuen, s’ha de desregularitzar: la banca, el sòl edificable, l’acomiadament lliure, suprimir tràmits i papers (o siga, suprimir controls)… Sense regles, els més forts camparan a les amples.
I, a més a més, apostar per activitats econòmiques de baix risc encara que siguen de baixa productivitat i comportadores de baixos salaris, com la construcció i l’hostaleria com a activitats majoritàries. Potser en les activitats a “llarg termini” no els interessa ni els ha interessat mai implicar-s’hi; el negoci fàcil i ràpid (requalificacions de sòl, jugades financeres…) és el que interessa, sense buscar ni insistir en la creació de bases estructurals d’una (nova) economia permanent i generadora de major riquesa per a tots; potser els fan por eixes noves bases estructurals, que els economistes fonamenten en els microxips, indústries del coneixement i la intel·ligència, noves tecnologies, energies renovables…, també, per què no?, transformats agroalimentaris i preparats o innovacions de l’alimentació i la biotecnologia, que abasten i proporcionen nombrosa ocupació.
Col·labora a tot açò el fet que alguns votants somiadors projecten en el seu imaginari un món fora de la realitat, de meravelles, enlairat o irreal, sobretot: no pagar, però rebre tota mena de subvencions, per exemple, en forma d’escoles pagades i concertades per als seus xiquets, pensions per als seus majors, bones carreteres, exempcions i ajudes fiscals, etc. etc. Contribueix la manipulació d’algunes tribunes mediàtiques i les cloaques anquilosades de l’Estat, tals com la policia patriòtica o sectors de la Judicatura… Igualment col·labora el fet que algunes classes populars seguisquen obedientment o cegament el seu deteriorament de vida proposat per estos il·luminats, que voten contra l’apujada de sous, que suprimeixen drets socials, que retallen despesa social, cultural, o ambiental…: així, tot el que se suprimeix, posem per cas, en recursos contra el canvi climàtic, després ens ho gastarem doblement en reparar els mals ocasionats com a conseqüència d’este escalfament; tot el que es lleva de drets i ajudes socials, després ho pagarem de la nostra butxaca, o siga, és una manera indirecta d’abaixar-nos el sou…
És com si “tiraren la pedra, i amagaren la mà”, i, després, veges, “busca qui t’ha pegat”.
