Que només acabem d’inaugurar juny, però sembla que li haguérem donat la benvinguda a agost és un fet constatat. Més si vius a un àtic on cada vegada es fa més complicat que hi haja una bona sintonia entre les temperatures i una convivència agradable. Definitivament, cada vegada estic més convençuda que la vida en vertical no és recomanable.
Així les coses, i tractant de trobar una ràfega d’aire que m’alliberara un poc de l’infern que començava a ser el racó des del qual intentava avançar en l’escriptura, vaig optar per obrir les finestres de bat a bat amb tan mala sort que al cap de cinc minuts de frescor i bondat, un venedor ambulant es va proposar atemptar contra el meu estat de tranquil·litat a nivells que bé podien catalogar-se de nocius.
Aquell terrorista del benestar personal i la convivència repetia de manera sistemàtica un eslògan ben particular: «¡Venga mujeres! Traigo el auténtico melocotón de Cieza». No dic que potser, així d’entrada i en un altre context, fins i tot m’hauria cridat l’atenció saber quins són els trets característics dels albèrxics de Cieza, però no va ser el cas. És més, després d’hora i quart consecutiva escoltant, en bucle, aquella proclama vaig estar a punt de baixar al carrer, no per comprar «los auténticos melocotones de Cieza» sinó una caixa de trankimazin que m’ajudara a portar amb dignitat el que restava de vesprada.
Tres quarts d’hora, que ben bé podria haver certificat davant notari, va estar aquell home repetint «una caja me queda señoras». La qual cosa em va fer dubtar si portava verdaderament una caixa o la cornucòpia d’Amaltea perquè allò no semblava tenir fi.
La part bona dels fets, que malgrat que puga semblar el contrari, també la va haver-hi, va ser que, inconscientment, aquell home em va portar a la ment records de la meua infantesa. De sobte, podia veure nítidament tota la família compartint el dinar, i ma mare posant-se dreta automàticament i agafant totes les tisores i ganivets de la casa en sentir des del carrer un particular so d’harmònica seguit d’aquelles sonores paraules: «l’afiladoooooooor». Mai vaig voler acompanyar-la per a descobrir qui hi havia darrere d’aquell personatge que, en la meua ment, era com un peculiar flautista d’Hamelín, però no negaré que em semblava molt més exòtic que «los auténticos melocotones de Cieza». També ho era un altre dels crits habituals en les sobretaules dels barris, aquell «d’arrop i tallaeeeeeetes», que com l’anterior, més que importunar, contribuïen a dibuixar el paisatge dels nostres pobles. Des de la nostra mirada infantil, no érem conscients, però tots ells, formaven part de la nostra identitat. No desentonaven en la nostra història sinó que l’enriquien. Malgrat que hui en dia puguen semblar anecdòtics, en realitat eren part d’aquell retrat costumista i fons inesgotable d’informació des del punt de vista sociològic. Sense adonar-se’n, aquells venedors ambulants oferien un servei esporàdic, però també passaven a tenir un protagonisme destacat en la vida d’aquells barris i d’aquelles famílies.
Personalment, recorde amb especial estima un altre venedor ambulant que ens visitava els dissabtes de vesprada, «l’home de Sant Vicent». Mai vaig saber quin era el seu nom real, no així la seua procedència, el municipi de Sant Vicent, des d’on es desplaçava al poble els dissabtes amb una furgoneta carregada d’aixovar per a les joves en edat de merèixer. Aquell home portava jocs de taula, tovalles i infinitat de peces de llençols que es convertirien després en testimoni directe de nits d’estima infinita, no sense complir abans amb el ritual de marcar-los amb les inicials de l’afortunada brodades en majúscules acompanyades d’algun detall floral que tractara de dulcificar el desig que s’amagava sota aquella blancor.
Fa uns dies, una de les meues companyes de treball manifestava obertament no saber qui era Rafa de La Unión. Vaig pensar, doncs a Pitita Ridruejo o a Gunilla Von Bismarck ni els nomene. Evidentment, a l’home de Sant Vicent o a l’afiladoooor, que estaven unes pantalles més avant, ni ho intente. «Cosas de la edad» que cantaven Modestia Aparte, no?
