Hi ha un fum de coses que em fan por. Podria enumerar-ne unes quantes i, tot i que algunes no són de de vida o mort, sí que és cert que podrien acabar en tragèdia.
M’aterreix deixar-me el foc de la cuina encès, que esclate una roda del cotxe mentre vaig per l’autovia, que m’agredisquen sexualment, o encara més, que agredisquen la meua filla. M’aterreix perdre la cartera i tot el que això comporta, m’aterreix arribar tard a una taula rodona, o quedar-me en silenci quan em fan una pregunta, m’aterreix anar a pagar amb la targeta al supermercat i que em diguen «denegada» i, per descomptat, em fa feredat quedar-me sense feina, si bé, tampoc n’he tingudes moltes d’estables. Però una de les coses que més m’aterreix és que arribe un dia en què no sàpiga de què escriure, un dia en què tinc un article per davant i no trobe cap tema. O un dia en què m’encarreguen un relat i que, a pesar d’haver-me suggerit el tema, no em ve res al cap, ni a la boca, ni als dits, ni al teclat. Res al pensament: sequera, zero idees.
Aquest és un pensament i un pànic que m’aclapara sovint. De fet, cada vegada que acabe d’escriure un article, una crònica, una columna, un relat, el que siga, pense que ja se m’han acabat les idees, que ja no n’hi haurà, per dir-li d’alguna manera, «inspiració» de la qual tirar, que fins ací hem arribat, i dubte si seré mai capaç d’escriure res més.
I tanmateix, sempre acabe trobant una raó, una excusa, un fet conjuntural, una preocupació, bé personal o col·lectiva, al voltant de la qual escriure.
Avui, però, confesse que estic en blanc, i en realitat duc en blanc des de les dotze i mitja de la nit, moment en què he escoltat que la meua filla tornava a casa i venia a fer-me un bes de bona nit. Mira per on, just en el moment en què podia estar ja tranquil·la: «la xiqueta està a casa, dorm, vinga», doncs no. Els ulls se m’han obert d’una manera perversa i identifique amb rapidesa què vol dir: nit en blanc. I ací estic, les cinc i mitja de la matinada i ho he provat tot: acabar-me un llibre, tractar de relaxar-me, beure un got de llet calenta, revisar un article, d’aquests que quan els acabes penses: «No podré tornar a escriure res més»… i ací continue, desperta quan quasi tothom dorm, anticipant un dissabte zombi i fent un tema del no tema.
I mentrestant, em ve al pensament una por comuna i compartida, que sovint agafa forma de malson: creure que ens queda una assignatura pendent, un examen que mai vam aprovar… I no hi ha goig més gran que despertar i comprovar que només era un somni, un malson. Tanmateix, no és un malson estar tota una nit in albis, és un fet terrible, demencial, i tampoc no és un malson posar-te a pensar en algun tema per a l’article de la setmana i començar a entrar en pànic perquè no et ve res al cap. Tot això són realitats. I la realitat, diuen alguns que reconforta, però de vegades també paralitza.
Els lectors dels meus dietaris saben, perquè ho conte, que sovint em passen coses insòlites i que solc escriure sobre elles. Tire del fil i aquest fil em du cap a altres cantonades i així vaig creant textos, com aquests cobertors de llit fets de trossos, el patchwork. Però aquesta setmana ni això, no tinc ni fets insòlits. Si no és perquè siga un fet insòlit anar a dur el cotxe a l’assegurança perquè et reparen un colp que t’han donat i no trobar la cartera amb la documentació just abans d’eixir de casa i fer totes les gestions gràcies a algú que t’envie els documents fotografiats al telèfon. Si no és que insòlit siga no ser capaç de tancar el vehicle de cortesia que t’ha deixat l’asseguradora, de tant modern com és. O el fet d’estar passejant amb una amiga, parlant sobre la incertesa i la inestabilitat de la situació laboral i la por a perdre el treball i de sobte reps un missatge amb una proposta d’escriure un relat al voltant del mateix tema.
Res d’això, però, són, en principi, temes que donen joc per a escriure un article, són simplement coincidències, maldecaps i despistes, és a dir, petiteses del dia a dia. Tanmateix, de vegades les «petiteses» donen els grans temes, com feu Natalia Ginzburg en Les petites virtuts.
Però jo no soc Ginzburg, tot i que vull pensar que a Ginzburg probablement també li passà alguna vegada trobar-se en una nit en blanc, amb la ment en blanc, un tema que no ve, un paràgraf entaforat que no ix. Perquè, com Ginzburg, també soc una dona que es guanya la vida entre llibres i articles, una mare angoixada per un fotimer de petites coses, una dona que tem quedar-se un dia sense feina, una dona que escriu i que avui no troba un tema. I per no trobar, no troba ni el consol de la son.
Són les sis de la matinada. Tractaré de tancar els ulls una mica i convocar la son. Aviat entrarà la claror pel balcó i m’he fet el ferm propòsit d’arribar a la piscina a primera hora del matí. L’aigua, diuen, estimula les neurones i necessite, de totes totes, trobar un tema per a l’article de la pròxima setmana.
