A mitjan mes de desembre, hi hagué una taula redona sobre la corrupció i la gestió de la catàstrofe de desastres de la DANA al Centre Octubre de València. Els conferenciants, un fiscal, dos advocats i la presidenta de l’Observatori contra la corrupció de València, van explicar els greus problemes que es plantejaven després de les les barrancades del 29 d’octubre passat: entre altres, que es deixés la «reconstrucció» i l’enriquiment en mans dels responsables de causar els desastres. També es va criticar que les lleis actuals permeten que empreses condemnades per corrupció, per polítics del PP-Vox (o de qualsevol altre partit), pogueren concursar i rebre subvencions per tal de tornar a fer negocis i guanyar diners lucrant-se de les desgràcies que han causat els negacionistes de l’emergència climàtica, els supressors del Sistema Valencià d’Emergència, que va crear el Govern del Botànic; és a dir, que obtinguen «profit» electoral i econòmic aquells que més bandegen les dades de la ciència i els informes dels experts (geògrafs, físics, biòlegs, meteoròlegs, ecòlegs…) per tal de prevenir els desastres i fer minvar els canvis climàtics que els generen; aquells que no han alertat ni han pres cap mesura de prevenció ni d’auxili; els que han fet una gestió negligent i criminal davant les riuades recents.
En el debat posterior, una diputada de Compromís, va demanar la paraula i va començar a dir, textual: «Perquè m’entenguen tots, hablaré en castellano», que és una frase que es feia servir durant la dictadura franquista per a no expressar-se en valencià-català, en públic, i seguir les consignes del règim dictatorial per tal de parlar en la llengua de l’«Imperio». Em va sorprendre molt tornar a sentir aquesta fórmula franquista en boca d’una diputada de Compromís, ja que fa molts anys que és representant del «valencianisme polític», tant al Congrés dels Diputats com al parlament del País Valencià. Realment, no entenc per què hi ha aquest desamor per la llengua pròpia del País Valencià, en l’espai públic, on està en joc la reproducció social la llengua de la valenciana gent. No entenc aquest menyspreu, dels que consideren que la gent que habita a València de tota la vida o des de fa molts anys pot no entendre el valencià. No entenc que es busquen excuses (falsedats, malentesos, prejudicis, fantasmes, invencions vanes, fal·làcies, estretors i fronteres mentals…), per abandonar la llengua oprimida, espoliada, discriminada i arraconada per tal d’exterminar-la per banda del PP-Vox a tots els àmbits… I, no obstant això, per desgràcia, els partits de l’«oposició» (pspv-PSOE i Compromís), no van fer (ni fan, des de l’oposició!) una política lingüística en l’ensenyament, la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació, etcètera, prou eficient per salvar els mots. No entenc per què alguns diputats d’aquests partits d’«esquerres» i «valencianistes», a les institucions, coincideixen en part amb les dretes en la poca cura i estima pel valencià, la manca de respecte pels valencianoparlants i el nul interés per llegar el valencià a les generacions venidores…, en deixar d’expressar-se en valencià quan van als pobles del sud del País Valencià, quan intervenen en una taula rodona al centre històric de la capital del País Valencià, quan fan intervencions o rodes de premsa al Congrés (Àgueda Micó) o s’expressen als mitjans de comunicació, inclús a À Punt (Pilar Bernabé)… En aquest afer, molts polítics del País Valencià semblen «iguals» (o molt semblants). Ens causen una decepció enorme.
Encara estem esperant, asseguts, des de l’arribada del Govern del Botànic al poder fins ara, que puga’m veure TV3 i sentir Catalunya Ràdio (i la reciprocitat de tots mitjans de comunicació del domini lingüístic catalanoparlant, també de les Illes), tot que entrant a l’ordinador els podem veure i sentir… Cosa que faig diàriament. Per sort, tenim els nostres mitjans de comunicació en valencià, com Diari La Veu del País Valencià, Vilaweb, Octubre, etcètera, de gent d’un grup nacional minoritzat i discriminat que cal fer costat. Perquè els espanyolistes es vanten de la seua supremacia per imposar les seues regles, lleis i missatges comunicatius continuadors del règim del 39-78… Sovint ens acusen «d’estrangeritzar-nos», quan nosaltres ens arrelem més a la terra i la llengua dels Països Valencians (o Catalans), en prioritzar la llengua i la cultura pròpia i històrica del nostre poble. Quan són «ells» els que s’alienen en seguir mitjans que colonitzen el País Valencià per tal de castellanitzar-lo, espanyolitzar-lo i desvalencianitzar-lo del tot.
Després de la diputada de Compromís, vaig dir que parlaria en valencià perquè tenia dret, perquè era la llengua pròpia i oficial del País Valencià i «perquè vull», com deia Ovidi; vaig afegir que havia fet classes de català a València i a Llançà (l’Empordà) a immigrants i, des del primer dia, els parlava en valencià i podien seguir la classe sense cap problema. Per tant, era un insult a la intel·ligència de la gent pensar que no entenenen el valencià. Després, un dels advocats que s’havia expressat abans en valencià (que és de la Ribera i ha viscut a Barcelona durant uns anys), potser en solidaritat amb la diputada de Compromís, va decidir deixar de parlar en valencià i expressar-se en castellà, cosa que em va fer pensar, inevitablement, en l’ombra allargada de la dictadura; em van venir al cap les agressions físiques, la violència i els insults que ens fotien els mestres de l’escola «nacional espanyola» si déiem un sol mot en valencià a dins de la classe, les classes de «Formación del Espíritu Nacional» de l’Institut de Xàtiva dels darrers anys de la dictadura feixista, quan el professorat de «política», sovint advocats o membres del «Movimiento», ni ens havien de comminar a expressar-nos en espanyol, perquè ja ho féiem per «motu proprio», en haver sigut prou coaccionats, totalitàriament, per tal d’autocensurar-nos i ser còmplices de l’extinció de la nostra pròpia llengua i cultura valenciana. El professor Manuel Sanchis Guarner, autor de La llengua dels valencians, advertia que una llengua no desapareix perquè els nouvinguts no la parlen sinó perquè els que la saben parlar no la fan servir… Per tant, els qui en poder parlar en valencià fan servir el castellà es tornen còmplices de la nostra extinció valenciana i arrelen en els fonaments corruptes de les etapes més fosques i sinistres de la història d’opressió del País Valencià en monarquies absolutistes, en dictadures militars i en democràcies deficitàries, pel «dret de conquesta» i injustes lleis tramposes que reprodueixen la dominació imperialista i colonial.
Ara afegisc, que, en fer això, la substitució lingüística, per la pressió del supremacisme espanyol, minoritzen més encara una llengua arraconada i oprimida per la dreta (i per l’«esquerra» espanyolista…). Aquesta estratègia de no reproduir socialment el valencià en tots els àmbits, la utilitzen, amb enorme sorpresa i disgust, diputats de Compromís (o del pspv-PSOE) que es presenten per tal de ser votats pel «valencianisme polític» (o «cultural»). Em sembla una estafa política, una impostura i una manca de coherència i del pacte, implícit i explícit, amb els seus votants. Un dels punts bàsics de la fonamentació d’una societat democràtica no pot ser només el «sufragi» i «la llei» (Hitler a Alemanya dels anys trenta, va aconseguir formar govern i les dictadures tracten de legitimar-se amb vots, «llei, ordre i porres»); hauria de ser la rendició de comptes, els procediments i la cultura democràtica, la participació política sense limitar-la només al sufragi, una interpretació de les lleis en clau «universalista» i no llegit per un nacionalisme particularista i ètnic propi del nacionalisme espanyol d’estat, del règim del 78, que reprodueix, -piramidalment i jeràrquica (model monàrquic inclòs), llistes tancades, actituds sectàries i corruptes- bona part dels principis fonamentals de la dictadura… I també la majoria dels polítics actuals del País Valencià, inclús els de Compromís (i PSOE) a les Corts espanyoles i el parlament valencià, en prioritzar el castellà, que és la llengua que solen usar quasi sempre. A qui hem de votar els que estimem el valencià, el català de tots, com deia Enric Valor? Remembre quan es va fundar la Unitat del Poble Valencià, a principis dels anys vuitanta, ens vam comprometre, per majoria, a expressar-nos sempre en valencià al parlament valencià (i a l’espanyol).
Per això, com denuncia, Juan Carlos Moreno Cabrera, cal combatre un supremacisme lingüístic franquista que s’ha reproduït en una pseudodemocràcia actual que no respecta prou ni reconeix la vàlua de les llengües «minoritzades», per una concepció monolingüe i assimilacionista, semblant al fonamentalisme dels monoteismes més excloents i fanàtics.
Per descomptat, cadascú ha de poder parlar la llengua que vulga, «lliurement», el problema és que el valencià-català, a causa de les polítiques lingüístiques de les dictadures anteriors, des del 1707 fins ara mateix, no pot fer-ho sempre. Perquè està en risc la possibilitat de reproducció social del valencià. La seua continuïtat material, social i cultural. La seua pròpia existència. Per això, parlar i viure sempre en valencià és imprescindible perquè el valencià tinga un futur viable. Si no el fem necessari i imprescindibleen tots els àmbits, com passa amb el castellà i l’anglés, sense reduir-lo a la privacitat, seguint la perversa consigna d’Aznar, contribuïm a minoritzar-lo i reduir-lo a la irrellevància… fins a l’anihilament per un sistema supremacista que ens discrimina, igual com oprimeix les dones el patriarcat.
Els Governs del Botànic, sobretot els responsables de la conselleria d’Educació, Vicent Marzà i els seus assessors, ¿no sabien que ubicar una llengua minoritzada (el valencià) al mateix nivell que les llengües hegemòniques i supremacistes (castellà i anglés) no pot fer-les equivalents? Perquè s’aplica allò del que a qui més té se li atorga més. I el qui menys té se li resta? No sabien que la justícia no és tractar a tots per igual, sinó, com deia Marx (o Rawls), a cadascú segons les seues necessitats? Com pot ser que desconegueren aquestes nocions tan bàsiques sobre la justícia? No saben que per reparar, cal afavorir la llengua discriminada per segles d’imposició i opressió? O és que, realment, no volien potenciar el valencià sinó «fer com si» el «potenciaren»? Haurien de recordar que tant aquestes polítiques tan poc socials com el fet de deixar de banda la recuperació de les cases, les séquies i les terres de la Punta destruïdes per la ZAL, per les grans empreses depredadores que desfan l’Horta, els han fet perdre més de dos-cents cinquanta mil vots al PV…
Després de la DANA, sembla que les enquestes electorals els fan més costat (als de Compromís i el pspv-PSOE, si fa no fa, resta igual). No haurien de confiar-se ni dir blat fins que no estiga al sac i ben nugat… Ni descurar la llengua i la (in)justícia social i fiscal que ofega els valencians. Si volen que els votem, per a fer el mateix que van fer (o que no van fer), la melangia i la frustració tornarà de nou. La desafecció política augmentarà.
Per desgràcia, aquelles polítiques, deficitàries, i la manca d’estima pel valencià (per no integrar-se a l’Institut Ramon Llull, per no valorar prou l’ús social a tots els àmbits, etcètera) han portat més desídia, la negligència criminal, la corrupció i l’odi, de Mazón, Rovira i tot el Govern del PP, contra el valencià, contra l’economia, l’ecologia i la vida dels valencians; han seguit les directrius polítiques del PP-Vox que serveixen per aniquilar centenars de persones i eliminar el valencià de l’educació i de l’espai públic. Perquè no cresca cap herba ni flor en un desert ple de corrupció, fang, tristesa i còlera.
