Que una dona jove pose la veu i el cos als més de mil dos-cents versos alexandrins del poeta Vicent Andrés Estellés, que ho faça amb una dramatúrgia senzilla, aparentment fàcil, que els faça seus, els versos, fins al punt que ja no importa que siga l’obra d’un home que ho va escriure en primera persona fa prop de setanta anys…, que faça tot això, és, una altra vegada, el miracle del teatre, el miracle de la poesia, el miracle de l’art.
Fa uns dies vaig anar al Teatre Principal amb el meu amic Àlvar Carpi a veure el Coral romput de Marina Alegre. Per més goig, abans d’entrar al teatre, ens vam trobar Carmina Andrés i Vicent Anyó, filla i gendre del poeta que enguany fa cent anys i ens té ocupats i feliços llegint-lo, fent-lo llegir, cantant-lo, escampant-lo, proclamant-lo amb el #CentdEstellés. També vaig poder saludar l’actor Francesc Alegre, pare de Marina, amb qui vaig comentar l’èxit que el Coral romput de la seua filla havia tingut feia uns mesos a Barcelona. Així que les expectatives estaven altes i els comentaris d’uns i altres només feien que augmentar-les.
Aquesta imponent peça poètica del gran poeta valencià imposa respecte si l’has de dir. Tots sabem que, després de l’Ovidi Montllor, hi ha peces d’Estellés que millor no dir-les. Les comparacions en aquest cas sí que són odioses i els atrevits o atrevides perden. Amb tot, alguns col·legues, com Pau Alabajos, se n’han sabut sortir bé de l’embolic i han contribuït a rellançar l’obra del poeta entre els joves. L’Ovidi i Toti Soler van enregistrar íntegrament Coral romput l’any 1979 en dos dies intensos d’estudi. L’operació fou una ruïna per a la discogràfica que va retardar tant com va poder la sortida del doble LP i, amb els anys, ha esdevingut un monument sonor, musical i poètic, de la nostra llengua i cultura, del català de totes i tots. Darrerament, Toti Soler i Pere Arquillué l’han tornat a posar als escenaris amb la mateixa música original del Toti. No en puc dir res més perquè no l’he sentit.
Sí que puc dir, i no acabaria, de la meravella que ha posat en escena Marina Alegre amb la direcció artística de Marc Chornet i la banda sonora de Gerard Marsal. Hi ha una música de guitarra elèctrica arpegiant que envolta l’espai i genera densitat, hi apareix un capgròs de Vicent Andrés Estellés amb una il·luminació neta i blanca. Feta la presentació amb unes poques passes per l’escenari -una taula i res més- l’actriu es lleva el capgròs i comença:
Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d’una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l’empedrat
-hi ha fulles de lletuga espargides per terra-,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l’escala -el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle- i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l’avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.
I tot s’esmuny mentre escoltes aquella veu, aquella dicció valenciana, de Burjassot, aquella cadència, aquell saber dir. Aquella gestualitat mínima perquè no en cal més, gestos que, a poc a poc, s’aniran obrint a les emocions que transporta el poema riu – records, amors, Isabel esposa, Isabel filla, els morts familiars i els assassinats, els trens dels diumenge a la vesprada, els xiquets de l’horta, les pors, l’alegria insubornable, la vida de cada dia, escriure i no voler escriure, la fonda tristesa, una tendresa oculta, unes ganes amargues, una necessitat salvatge d’escriure, el mapa d’Itàlia, la primavera com un genoll de noia, els cucs de seda, els grills del pare, i la mare que vol que escriga versos, «no vull trair qui lluita», i la pols del camí i l’ascensor que no baixa.
Marina Alegre, formada a l’Institut del Teatre de Barcelona, ens manté en suspens amb el doll de paraules, amb la intensitat emotiva justa, ni més ni menys. Menys, s’hi cauria tot. Més, fregaria el sobreactuat i s’hi trencaria l’encanteri. Estellés/Alegre, Alegre/Estellés. Sura en l’aire de l’escenari l’equilibri fràgil de l’home que escrivia a les nits de l’any 1957, de la dona que, ara, va decantant aquells somnis al·lucinats, aquell quotidià cruel i salvatge, aquella alegria indomable malgrat tot, malgrat tots.
Un espectacle que no us podeu perdre. Dissabte i diumenge encara la teniu al Teatre Principal. Un encert del Teatre Escalante. A l’octubre anirà al Teatre Micalet. Feu per veure-la. No us en penedireu.
En sortir al carrer, Àlvar Carpi em va manifestar que estava emocionat i content. Li havia agradat molt. Jo em trobava a trenc de plor. Un viatge inoblidable.
