És difícil entrar en xarxes socials i no trobar-se amb imatges insuportables de Gaza. I sempre el mateix dilema: l’impuls de passar-les ràpidament per no veure-les i la culpa per fer-ho. Ens hem acostumat a viure amb això, però esta setmana m’he trobat amb un parell de vídeos de xiquets amb membres amputats i no he pogut apartar la mirada. Recorde també la silueta d’una xiqueta caminant entre les flames. I esta setmana els he tingut molt presents. Estava per exemple diumenge a la platja i de sobte em venia el pensament punyent que en eixe mateix moment hi havia gent a Gaza, a l’altra vora de la Mediterrània, patint, esperant la mort, aferrant-se a un altre dia de vida enmig d’un genocidi. I tot semblava precari i irreal. Insuportable.
En este genocidi no podrem dir que no sabíem el que estava passant, i cadascú ha escollit conscientment costat: de la víctima o del botxí. Però res ens lleva la impotència. La setmana passada escrivia sobre la consciència que la perfecta democràcia espanyola és poca cosa més que una nova versió postmoderna de la Restauració. Parlava de com la gent de la meua generació ens vam creure el discurs oficial i vam pensar en algun moment que el present era el millor moment per viure, la superació de tots els mals del passat, i que un bon dia vam recuperar la consciència de la nostra historicitat, que el nostre present serà el passat del futur i que aleshores serà jutjat de manera tan inclement com fem nosaltres amb el nostre.
Però no van ser eixes les úniques coses que ens havíem de creure i que molta gent de la meua generació va creure. Per exemple, que la Segona Guerra Mundial seria l’última amb eixe nom, o que els genocidis eren una cosa del passat, que ja no podien tindre lloc en el nostre present. He de dir que eixa molts de nosaltres deixàrem d’empassar-nos-la fa molt de temps, i que teníem clar que la legislació internacional tenia una doble vara de mesurar i que l’imperi decidia en cada moment què es podia fer i per qui. Vaig tindre la sort de ser deixeble de Sonia Mattalia, de manera que tenia molt clar des de fa molt de temps què havien fet a Amèrica Llatina amb el vistiplau, el suport o fins i tot la intervenció directa dels Estats Units. Els campions del dret, els exportadors de la democràcia, eren tan hipòcrites com violents, prepotents i sanguinaris. Amb ells al costat qualsevol dictadura assassina, començant per cert per la de Franco, podia esdevindre un aliat de les democràcies sense pestanyejar.
I si faig memòria, em venen immediatament al cap noms que haurien d’haver-hi estés la certesa que els genocidis eren un fet contemporani: Srbrenica, per exemple; Shabra i Shatila, per exemple. Recorde haver vist eixes notícies. Les recorde perfectament. El segle XX va ser brut, violent i terrible des del primer fins al darrer dia.
Hui sembla que el que està passant i l’ostensible hipocresia de la Unió Europea ho està fent molt evident per a molta gent. Israel comet genocidi amb el suport actiu o passiu dels Estats Units i la Unió Europea. Un país com Alemanya que semblava haver eixit airós del seu passat terrible -i ahí reconec que jo també em vaig equivocar- de sobte recupera intacta la pulsió genocida. Israel se sap –o es creu, veurem– impune, i un bon dia ataca Iran perquè sí, Iran respon i immediatament la suposada comunitat internacional ix a demanar Iran que s’estiga quietet. Mai em pensava jo que estaria del costat d’Iran en un conflicte, però és que clama al cel, i al remat un sent de manera instintiva que cal estar al costat dels enemics de l’estat genocida d’Israel, que ningú fins ara s’havia atrevit a tornar-los una mica del dolor que han causat, que continuen causant cada dia.
L’ordre internacional revela de manera claríssima que és un instrument al servei de les potències hegemòniques, i ho fa en el moment precisament en què esta hegemonia sembla en decadència. Van aleshores a la desesperada. Amb l’aliat incrustat en mig de l’Orient Mitjà, en terra Palestina, mentre comet genocidi, mentre ataca qualsevol país que no li siga complaent, amb Israel, amb cinisme, parlant de drets humans per damunt de desenes de milers de cadàvers, per damunt dels xiquets cremats, dels xiquets amputats. I és molt forta esta sensació d’estar atrapat en el costat dolent, de no poder evitar que els governs dels nostres països siguen còmplices amb un grau major o menor d’hipocresia, amb una retòrica agressiva o mel·líflua, però còmplices, deixant fer, fent negocis amb Israel perquè són companys de geoestratègia.
Per posar estos dies missatges en la xarxa social abans coneguda com a Twitter de suport al poble palestí i d’execració d’Israel m’han dit en perfecte català / valencià ni més ni menys que “groupie malastruc de Hamàs” i, directament, jihadista. M’escandalitza profundament l’existència d’estes postures simplificadores, estigmatitzadores i carregades d’odi en gent que parla la nostra llengua, poble minoritzat, sotmés a una relació colonial per part de l’estat espanyol, solidaritzant-se acríticament amb el genocida, amb el colonialista, amb qui vol exterminar el poble que habitava la seua terra. Però a més em repugna la seua retòrica de suposats demòcrates i defensors dels drets humans. Com que diuen que els palestins són masclistes, els sembla perfecte que els maten a tots, també, és clar, a les dones. Com que diuen que els palestins no respecten els homosexuals, consideren que és perfecte matar-los a tots, homosexuals inclosos. Invoquen conceptes respectables per justificar el seu racisme, la seua condició de genocides en potència, gaudint de la projecció en el genocida en acte. I això sense parlar que la suposada democràcia laica eixa que tant defenen practica l’apartheid contra els palestins de manera quotidiana, la qual cosa no sembla gens democràtica, i manté un discurs providencialista i teocèntric que no li té res a envejar a qualsevol aiatol·là, que es veu que el fonamentalisme religiós és diferent segons qui el té. I, a més, ja sabeu que als Estats Units in God they trust. Com per a donar lliçons estan.
Doncs això, que sembla beneïda de manera explícita la llei del més fort. I que caldrà veure qui és el més fort, ara que Estats Units sembla ser un imperi decadent i patètic en mans d’un dement autoritari. No cal subestimar la seua capacitat de causar dolor, però això no vol dir que siguen els més forts. La història continua i ves a saber com acabarà tot açò. No sembla probable que acabe bé. El que és segur és que mentre escric estes línies, mentre les llegiu, hi ha gent patint, passant fam, morint, sent bombardejada, sent assassinada a Gaza, gent com nosaltres a l’altre costat de la Mediterrània.
No els oblidem. Perquè en estos temps confusos som molts els que tenim molt clar que ells són dels nostres, que la seua és la causa de la humanitat. Parafrasejant César Vallejo, si Palestina cau, dic, és només un dir, com anem a baixar les grades de l’alfabet fins a la lletra on nasqué la pena… Si Palestina cau tot serà tan brut, tan mesquí, tan miserable, que resultarà invivible. Cada minut del futur sense Palestina estarà pastat sobre la seua sang.
Palestina lliure. Perquè és de justícia. Perquè no pot ser d’una altra manera. Perquè no ens podem permetre un món sense Palestina, construït sobre el seu genocidi. Palestina lliure. Diguem-ho cada dia. Perquè és també la nostra causa.
