La tia Roser es va morir sense haver cregut que l’home havia trepitjat la Lluna. Era una bona dona, faenera i plena de sentit comú, però estava totalment convençuda que era del tot impossible que un ser humà poguera arribar al nostre satèl·lit. Hi ha gent que, més de dos mil anys després del brillantíssim Eratòstenes, encara creu que la Terra és plana. Hi ha persones que creuen que allò que es parla a València és substancialment diferent d’allò que es parla al Principat de Catalunya a pesar que eixes parles compartixen la mateixa gramàtica històrica i quasi totes les universitats del món s’han pronunciat al respecte, fins i tot la RAE.
Tot això passa perquè la ciència sol arribar moltes voltes a conclusions més o menys contraintuïtives que topeten sorprenentment amb les nostres intuïcions, creences i opinions més quotidianes.
Si en una oració com la següent:
-No era fàcil travessar el riu.
vos afirme que, sense cap mena de dubte, la clàusula d’infinitiu travessar el riu hi fa l’ofici de subjecte gramatical, molts vos quedareu sorpresos i altres manifestareu la vostra incredulitat més palmària, però el que he afirmat és ben cert i perfectament demostrable.
Si el vostre professor de Matemàtiques o de Física afirma que zero factorial és igual a u, que el temps és relatiu i depén de la velocitat a la qual ens movem o que una partícula subatòmica pot ocupar dos posicions alhora, vos tirareu les mans al cap i alguns afirmareu, altius, que això és del tot impossible perquè no es correspon amb la percepció del món que teniu, però tot el que acabe de dir és cert i ha estat demostrat científicament.
La veritat és que, a mesura que avancem en l’estudi de les ciències, ens endinsem en el territori d’allò que és esotèric i contraintuïtiu. En això consistix el cultiu de la ciència i l’educació en general: en un avanç progressiu envers l’aparentment inversemblant, però ver.
Si les troballes contraintuïtives es donen en el món de les anomenades «ciències dures» (matemàtiques, física i química…) la cosa sol passar prou desapercebuda perquè no tindrà cap impacte cridaner i immediat en la vida quotidiana del personal, però, ¿què passa quan ens movem en les procel·loses aigües de les ciències humanes i socials? Si els físics no han pogut convéncer una part de la parròquia del fet que la Terra és esfèrica, ¿com podrà el pobre filòleg convéncer-la del fet que allò que es parla al País Valencià i a Catalunya és una i la mateixa llengua? Difícil ho tindrà. També ho tenen molt fumut els biòlegs amb l’assumpte del canvi climàtic antropogènic, els pediatres amb les vacunes…
Potser, haurem de concloure que la inòpia, la ignorància i els prejuís no es corresponen solament amb un mera malvolença individual del personal, sinó que constituïxen una autèntica tara de la condició natural de la nostra espècie. Com diu la Vulgata:
-Numerus stultorum est infinitus.
(El nombre dels necis és infinit.)
O siga, que queda molta faena per a fer i em pareix que les dones i els hòmens savis i entenimentats l’hauran de fer amb moltíssima paciéncia i constància, perquè la neciesa i els prejuís no desapareixen de la nit al dia i ens són molt més consubstancials del que sembla. ¿Qui no és un neci respecte d’alguna cosa?
