La dreta i la ultradreta al País Valencià estan motivadíssims amb qüestions de llengua. Ho estan més del que ho ha estat el govern «dels nostres», i molt més del que ho ha estat la societat valenciana: la major part, vull dir. La reivindicació del valencià feia anys que s’havia tornat massa silenciosa. No siga cosa que algú poguera pensar que érem uns catalanistes radicals o que no érem prou espanyols o que volíem pertorbar l’estabilitat d’una convivència lingüística pacífica. La realitat, però, és que ni hi havia ni hi ha cap pau lingüística. Simplement, hem assumit amb massa naturalitat la nostra inferioritat política i social. Hem acceptat ser uns ciutadans de segona sense a penes queixar-nos. Eixa és la pau que havíem acceptat i que assumim cada dia. El castellà és la llengua que té tots els drets; el valencià es permet només a vegades. Parlant castellà et pots sentir còmode a qualsevol indret del País Valencià. En canvi, mantenir el valencià pot ser increïblement difícil en zones o entorns de predomini castellà. En castellà es pot viure perfectament en tots els àmbits de la vida al País Valencià. En valencià és impossible.
Però assumim aquesta desigualtat i renunciem voluntàriament al nostre dret a parlar la nostra llengua en el territori on és oficial. Al cap i a la fi som espanyols i tots sabem el castellà, no? Que als gran magatzems no t’entenen? Cap problema, parla castellà. Que no és possible signar el teu contracte de treball en valencià? Vinga, va, fes-ho en castellà. Que has de dir el teu DNI al xic que et du el paquet i el pobre no t’entén. Dis-li-ho en castellà. Que la immensa majoria de canals i sèries no estan disponibles en valencià. Però si saps castellà, de què et queixes? Podria seguir i no acabar, però tots ens podem fer una idea prou clara de com està la cosa. Ara i fa uns anys: això no és cosa de Vox. I per si fora poc, l’ús del valencià decau constantment en tots els àmbits. En aquest context de vulnerabilitat social i legal, la dreta i la ultradreta han entrat motivadíssims, com deia, per destruir els pocs espais on hi havia una certa (i a vegades mínima) protecció al valencià. Que valent que pot semblar algú atacant el feble, però que mesquí resulta ser en realitat.
No estic especialment orgullosa de la timidesa del govern anterior en matèria lingüística: mai entendré, per exemple, per què no van eliminar l’absurda exempció del valencià ni per què no van regular la reciprocitat televisiva. Ara bé, hem passat d’una reivindicació fluixeta (recordem: no siga cosa que algú puga pensar…) a uns atacs furibunds i letals. L’educació en valencià perilla en nom d’una falsa llibertat (o és que nosaltres tenim llibertat de no aprendre castellà?). El sector audiovisual està al punt de mira. La llengua estàndard, que gaudeix d’un ampli consens, és qüestionada i alterada. Les subvencions i ajudes a les organitzacions que reivindiquen el valencià són denegades. I els discursos d’odi i autoodi estan servits. Ja sabeu: que si imposen el valencià, que si això és català, que si el valencià és un problema i una despesa promoguda per radicals (ai, les orelleres del congrés o la gent tan docta i excel·lent que no podrà treballar ací per no tenir el miserable títol de valencià).
Què en farem ara, del valencià? Continuarem resignant-nos a ser els últims de la fila i a viure només la valencianitat que ens deixen viure? Estarem calladets veient com ens insulten, ens enganyen i destrossen la nostra llengua? Ja fa temps que toca alçar-se del pupitre de darrere i dir prou. Si la pau lingüística implica extingir-nos, fem una revolta verbal. En valencià/català, evidentment.
