I si hi haguera maneres més eficaces de tallar les falsedats dels fatxes? Si no hem d’entrar en el marc mental de la ultradreta, quins marcs alternatius podem utilitzar? Quin és el motiu pel qual ells empren llenguatge «emocional»? I quines repercussions negatives té en els militants/activistes progressistes?
Tot això i més ho trobaràs en La propaganda de la ultraderecha y cómo tratar con ella, llibre d’Enrique del Teso.
Jo li dic el Lakoff asturià, perquè, com l’autor de «No pensis en un elefant», és professor de lingüística, en aquest cas de la Universitat d’Oviedo. I perquè també ho fa des del punt de vista esquerrà/progressista.
Per què et resultarà útil llegir el llibre i aplicar el que explica? Perquè si vols fer una bona tasca antifeixista pel que fa a llenguatge, el lingüista dona pautes específiques de com desarmar els missatges de les dretes. Perquè les formes habituals que s’usen solen tenir poc efecte. Algunes, inclús, són contraproduents. En canvi, existeixen altres maneres de fer servir el llenguatge que són molt més efectives. Maneres noves que no veig que els partits del País Valencià estiguen utilitzant estratègicament. La majoria empren formes tradicionals poc eficaces.
Enrique del Teso parteix de la base següent: «El llenguatge tòxic del feixisme es combat amb llenguatge.» Per això proposa certes formes de construir els relats i discursos.
Les primeres seccions del llibre posen en context com funciona el llenguatge en situacions polítiques i socials des d’unes perspectives que van molt més enllà dels enfocaments tradicionals. La secció 3 dona pautes específiques de com contrarestar els missatges de laultradreta. En veurem algunes:
Altruisme. L’altruisme pur es percep com altiu, manifasser o inclús hipòcrita; ens estem ficant en un assumpte que no ens incumbeix. Del Teso afirma que l’egoisme fa humil i clar el discurs, com un interés legítim propi.
Si tu comences amb un principi gran, a l’altra persona li pot semblar xicotet el seu problema i rebotar-se, no sentir-se compresa. En l’inici dels sindicats el seu discurs era explícitament i bàsica interessat.
Els discursos de protecció al dèbil, de sostenibilitat ambiental o de drets de minories poden mantenir el contingut amb una reformulació orientada al legítim interés, del que parla o per empatia. Si no és així, sonarà a lliçó arrogant o a un sermó bonista. Un exemple de com aplicar-ho als drets dels homosexuals: «Si jo tinguera un fill o filla homosexual, no hauria d’aguantar els insults de l’Església catòlica ni podria esperar perquè tinga una vida normal que la gent es fera tolerant; exigiria un tracte normal per al meu fill o filla ara mateix».
Ensenyament catòlic. L’Església catòlica parla d’ensenyament concertat, que és un terme administratiu i neutre. Com que la major part de l’ensenyament concertat és de l’Església, és lícit parlar i, sobretot, és més impactant dir ensenyament de l’Església catòlica, ja que té fama d’antiquada, adoctrinadora, voraç i interessada. Els diners els usa per a pagar els seus col·legis.
Què vol recuperar la ultradreta? Quan algú diu que vol recuperar el grandiós passat d’Espanya, se li pot preguntar: «Vol tornar a la Inquisició i tornar a cremar heretges?», «Volen recuperar el dret de cuixa, de manera que els cacics i senyors feudals, puguen violar la núvia en la seua nit nupcial?
No s’ha d’insultar, cal descriure’ls. Per exemple, utilitzant arguments ad hominem, és a dir desacreditant l’oponent, caracteritzant-lo de certa manera i relacionant-lo amb la seua ideologia. Per exemple, dient-los que són uns llepaculs dels rics. O que volen que les dones siguen les seues criades.
Etiquetar-los com a feixistes a penes impacta, ni en ells ni en la majoria de la població. Afirma que s’ha de fer un ús moderat «feixista» i en poques situacions. No és cap descripció amb connotacions negatives que puga entendre la majoria de la població.
Per què solten barbaritats? Tenen diversos propòsits. Un d’ells és que solten bestieses per escandalitzar. Si el que amollen no produeix escàndol, no els interessa, la seua comunicació no ha funcionat. Però els esquerrans-verds, una volta darrere l’altra cauen en el parany. Si diuen que la culpa de la Guerra Civil fou dels republicans i se salta amb: «Però si hi hagué un colp d’estat!!!» o «Diuen que no existeix la violència de gènere. Serà possible que diguen això!!!», aquest tipus de resposta és que s’estan escandalitzant. I quan els progressistes fan això, les dretes han aconseguit el seu objectiu.
Com fer front? Del Teso proposa que les respostes han de ser calmades, com coses sabudes, donant respostes com: «Diuen que s’ha d’eliminar la Seguretat Social. Clar, els rics sempre odiaren la protecció social, el que volen és beneficència i la pàtria dels fatxes sempre han sigut els diners.»
Una volta estava entrenant individualment una regidora verda que en l’ajuntament en què estava hi havia una edil de Vox. El cas era que quan la ultradretana llegia l’argumentari, sovint amb poca gràcia i amollava alguna barbaritat, la meua clienta s’esverava i en alguna ocasió perdia els papers, i obtenia la fatxa el seu objectiu.
En una ocasió la regidora verda va proposar una moció institucional contra la violència masclista. Evidentment, tots els grups polítics, excepte la fatxa, van votar en contra. Quan aquesta va veure la cara de desgrat, de frustració en la cara de la meua clienta, la d’extrema dreta va mostrar un somriure i rostre resplendent; havia assolit el que es proposava: que no isquera la declaració institucional i fotre la meua clienta.
Treballant en consulta va aprendre a saber quan no contestar, quines emocions mostrar, com contestar, etc. En uns pocs mesos a la regidora fatxa se li va acabar el somriure, ja que la meua clienta va aprendre a no picar l’ham i la frustració va canviar al bàndol neofranquista.
Des del punt de vista de la psicologia política, a més de tenir formes de contrarestar els missatges de la ultradreta, és important desenvolupar equilibri emocional per fer front als atacs, mantenir la lucidesa i agilitat mental per saber què toca fer en cada moment, quan callar, quan parlar, com i per què respondre, etc. Perquè si la persona es descol·loca, segurament, no donarà ni el missatge adequat, ni amb el to oportú. Es deixarà dur per les reaccions viscerals, que és el que volen.
Del llibre del lingüista, només he volgut posar alguns exemples senzills. En el llibre, hi ha molts més exemples i alguns són més complexos d’emprar perquè depenen del context. Parlen de com enfocar la família, l’ús de la paraula «llibertat», com contrarestar les boles de les dretes, com respondre al «PIN parental», com enfocar el discurs de l’oligarquia, com fer front a les baixades dels impostos, com parlar de l’Església catòlica i més temes.
P.D. El dilluns 27 de maig, a les 14.30 h, en el CCC Octubre de València, ACICOM organitza el dinar-conversa oberta «Comunicació i extrema dreta» on diferents ponents parlarem del tema. Cal inscripció prèvia per participar-hi.
Carles Porcel és Capacitador de polítics i activistes.
