Si no passa res, a les pròximes eleccions generals –siguen quan siguen-, la golejada de PP i Vox serà apoteòsica. La gangrena de corrupció que ha sacsejat el PSOE passarà factura, amb aquests personatges inversemblants –Koldo, Ávalos, Cerdán- gravant-se compulsivament els uns als altres com youtubers adolescents mentre saquejaven l’erari públic. Fins i tot als corruptes –dic jo-, tan consubstancials al maremàgnum hispànic, se’ls hauria de demanar un nivell. Però és que, a més, l’onada mundial reaccionària rema a favor de la dreta. Vivim en un temps en què ser fatxa està de moda, quan del que es tractaria és que tornara a provocar(los) vergonya. La frase no és meua. És de Gabriel Rufián, un dels caps més ben moblats de la política actual. Amb tot això, dos i dos sumen fàcilment quatre.
La veritat és que el govern actual de Pedro Sánchez no ho té gens fàcil. Ha de treballar a Madrid, on l’aire, com més va més, s’ha anat enrarint políticament. Fa molts anys Gaspar Llamazares, que en pau (política) descanse, ja va advertir que a la capital del Reyno pul·lulaven “mig milió d’ultradretans”. Això era fa alguns lustres. Si en férem ara un cens actualitzat, el mig milió s’hauria multiplicat exponencialment. Una part d’aquests angelets centristes voten Vox, però una altra part vota desacomplexadament el PP d’Ayuso. Ara el somni de Feijóo és que la lideressa li faça la faena bruta i ajude a aglutinar tot el vot ultra sota les seues sigles. Mentrestant, l’esquerra es dessagna i s’atomitza en mil partidets enfrontats a mort entre ells per allò que Freud va anomenar “el narcisisme de les petites diferències”. Tot en ordre i enhorabona als premiats, amb el clarivident Pablo Iglesias al capdavant.
En aquest context demencial, ha sigut una alegria i un glop d’aigua fresca llegir el llibre Con e de curcuspín, de Mario Obrero (Anagrama). Obrero és un madrileny de 22 anys que, contra tot pronòstic i absolutament en direcció contrària als temps que corren, s’ha preocupat per aprendre totes les llengües peninsulars. I ara ha escrit una carta d’amor a aquesta diversitat inaudita i resistent.
Mentre la presidenta madrilenya es feia creus perquè en un acte públic un president català o un de basc feren ús de les seues llengües (“el pinganillo!”, repetia posseïda), l’autor d’aquest llibre ens explica una biografia dedicada a anar descobrint els idiomes dels altres no presumint-hi cap amenaça, sinó un goig infinit. Una raresa, atesa la circumstància espanyola, que bé cal celebrar.
Escriu Mario Obrero: “Toda idea con el prefijo mono- está abocada a la limitación y la exclusión; así los monopolios, los monocultivos, el monoteísmo e incluso la monogamia”. I després ens recorda la proximitat etimològica entre idioma i idiota. Idioma, en grec, és allò propi i personal, mentre que idiota era el ciutadà que s’obstinava a desinteressar-se de la vida pública. “Antes que la estupidez del odio sin argumentos, compartir y escuchar palabras, deshacer el falso derecho universal a la cerrazón y la idiotez”, conclou.
El més bonic del seu llibre és com explica les decisions vitals que el van portar a anar als diferents territoris peninsulars a abeurar en les seues cultures. Als díhuit anys, per exemple, aprén gallec gràcies a Vox (la marca de diccionaris, precisa). A l’aragonés arriba per alguna connexió familiar. El català l’aprén a Dénia, on estiueja. Com sol passar amb la gent forana, ni se li passa pel cap que allò que es parla a la Marina siga un idioma diferent del que es parla a l’Empordà. Com no està condicionat psicològicament (com tants dels nostres conciutadans valencians), la barrera invisible valencià-català és això: perfectament invisible, per inexistent. Després recorrerà la Franja, les Illes, Catalunya. Ací no s’oblida de dedicar-li atenció a l’aranés.
A l’asturià arriba gràcies a la seua professora de guitarra. Després vindrà l’extremeny i finalment l’euskara, el més difícil. Un autèntic atles lingüístic peninsular fet des de l’amor i la curiositat.
La moralitat d’aquest relat és obvi: si tots aquests ppvoxistes plens d’odi cap a la meitat del país que tant diuen estimar s’aturaren un moment a escoltar la gent i aprengueren a respectar la diferència, la història d’Espanya faria un gir radical. No estem condemnats a ser els millors hereus de Caín. Però alguns tampoc ens volem resignar a fer sempre el paper d’Abel, és clar.
