Vivim en un món abocat a un canvi substancial i imminent. Les crisis de base -climàtica, mediambiental, d’escassetat de combustibles fòssils- relacionades en complexes interaccions s’acumulen i provoquen impactes en la societat i l’economia. La pobresa, la crisi alimentària, els moviments migratoris, els conflictes bèl·lics, en són el resultat.
Les enganyifes clàssiques ja no serveixen. La globalització arriba al seu final, decretat pels mateixos que la van imposar com a dogma. S’han adonat que el beneficiari final ha estat la Xina, ara ja qualificada d’enemic. El neoliberalisme fa anys que està moribund, incapaç de sostindre, davant la realitat, axiomes com la mà invisible del mercat, la possibilitat d’un creixement sostingut, o la jibarització de l’estat com a solució màgica per a qualsevol problema social i econòmic.
Europa, ara capficada en una guerra absurda i de duració indefinida que haguera pogut evitar-se, està a la vora de la desfeta i la irrellevància.
En eixe escenari els poders econòmics es decanten per una eixida autoritària per garantir els seus privilegis de classe. Per això necessiten inocular el conformisme, l’individualisme i la por en la societat. Amb el domini de la informació controlen els estímuls per construir enemics, que si són elits són difuses i llunyanes, però que cadascú pot triar a la carta entre les persones que estan més avall, o són d’un altre lloc o d’un altre color, o són diferents, o gosen reivindicar drets i justícia. Tot per inocular el conformisme, l’individualisme i la por en la societat.
Voldrien que, com estava escrit a l’entrada de l’infern de Dante, abandonàrem tota esperança. Per això, si hi ha dissidència -l’independentisme, per exemple- rebrà càstigs exemplaritzants, i si hi ha referents i líders que demostren que hi ha alternatives, patiran una persecució immisericorde perquè els poderosos tenen les forces de «seguretat» i la judicatura per reprimir-los i fer-los fora dels àmbits de decisió.
Passa a tot el món. Als llocs més abandonats de la mirada pública, els poders fàctics territorials assassinen qualsevol referent social abans que puga ser conegut i reconegut fora del seu àmbit. On no poden matar-los els sotmeten a un assassinat reputacional amb una combinació de degradació mediàtica i persecució judicial que els destrossa la imatge pública i la vida.
Els exemples internacionals en són molts, sobretot a Llatinoamèrica. Ací l’assetjament a Pablo Iglesias i la llarga llista de dirigents de Podemos desfilant pels tribunals. Al País Valencià encara està per resoldre la persecució a Mónica Oltra.
Com a complement, els instruments mediàtics dels poderosos reparteixen selectivament la seua atenció per enlairar convenientment referents polítics plens de virtuts i excel·lències. Donen suport a forces «alternatives» mentre siguen útils per dividir els blocs de progrés i excloure a les que són més perilloses per als privilegiats. Si demà arriben a destorbar, ja seran destrossades a favor d’unes altres també alternatives (aquestes, sí!) més adaptables.
Acceptant aquest marc i aquests papers, hi haurà unes baralles electorals més o menys favorables a una força o l’altra, moments en què les organitzacions progressistes tindran alguna incidència als governs, èxits puntuals en algun àmbit territorial… però molt difícilment assoliran, les idees transformadores, una força suficient per influir de manera significativa en el Govern i la direcció del canvi substancial i imminent que està a tocar.
Aquest tipus de poder s’ha de conquerir i, per aconseguir-lo, no sobra ningú.
Les experiències exitoses de Llatinoamèrica han vençut a enormes campanyes de manipulació, a cops judicials terribles que han fet passar per la presó a líders honrats, a cops d’estat, a assassinats. Han guanyat construint fronts amplis, coalicions democràtiques i complicitats socials on estaven les organitzacions demonitzades i les tolerades, totes les persones capaces de lideratge, les perseguides i les enlairades i, sobretot, construint la unitat popular sense la qual res serà possible.
Això és el que cal per construir l’esperança. El més necessari ara al País Valencià, a l’estat espanyol i a Europa.
