Primer, us recomane escoltar aquestes intervencions a la comissió de la Kitchen, amb l’excomissari Villarejo declarant, per a fer-nos una idea del que és l’Estat espanyol: Pablo Echenique (Unidas Podemos), Gabriel Rufián (ERC), Jon Iñarritu (EH Bildu), i Mireia Vehí (CUP).
Per si no fora prou, Más País i Compromís es van posar d’acord amb el PSOE per a impedir que periodistes corruptes com Ferreras, Ana Rosa Quintana (el seu cap, Borja Prado, està sent investigat per les autoritats franceses per corrupció), etc.; i víctimes del lawfare com Pablo Iglesias, anaren a la comissió. Però no insinueu que Más País té llaços amb les clavegueres de l’Estat espanyol, que s’ofenen.
Però el pitjor és que, com va contar Iglesias a La Base, hi havia gent dins del grup confederal d’UP a favor de no cridar Ferreras i companyia. És a dir, l’enemic està dins i fora. Pareix que alguns volen emular l’estratègia de Sumar i Yolanda Díaz de no posar-se en contra als poders mediàtics. Però no entenen que ells no controlen el poder sinó que el poder els controla amb l’objectiu de destruir les vertaderes forces contràries al règim del 78 (Podemos i els independentistes); i quan ja no siguen útils, els abandonarà.
També us recomane escoltar l’entrevista de Rufián a Iglesias.
Estic d’acord amb Rufián sobre els Comuns, Ada Colau i la seua preferència pel PSC. Parlem d’un PSC que acceptaria els vots de Junts i del PP per a governar Barcelona, que defensa la monarquia, els CIE i la Golden Visa perquè els migrants rics puguen aconseguir la nacionalitat. A més, als municipis on governa des de fa dècades actua com el cacic local i només cal mirar a Santa Coloma de Gramanet o a l’Hospitalet del Llobregat, on el PSC està immers en casos de corrupció. I no fa falta que parle de Valls.
Per què Colau ho va fer? Perquè, en la meua opinió, En Comú sap que l’altra força d’esquerres potent històricament a Catalunya és ERC, la qual des de fa uns anys està creixent a costa del PSC, d’En Comú i fins i tot de Junts gràcies a la política útil que practica. Per això, té por de quedar-se a l’ombra d’ERC i prefereix pactar amb el PSC, a qui veu com un partit que pot dominar fins a cert punt.
Això és un greu error, ja que ERC i la resta de partits independentistes d’esquerres mai han de ser vistos com l’enemic: compartim el 95% de l’ideari polític; hem sigut perseguits i assetjats des de sempre per les forces reaccionàries (les quals ens odien amb tota la seua ànima, si és que en tenen); tenen més humilitat, dignitat i esperit de lluita que tota l’esquerra de somriures i el PSOE junts; són els nostres principals aliats al Congrés; i han defensat a Podemos davant els atacs polítics, judicials i mediàtics, com el cas de la Llei Només Sí És Sí.
Els nostres vertaders enemics són aquells que treballen per als poderosos i el règim del 78, com el PSC. Per tant, amb qui hem de prioritzar els pactes de govern i els acords de coalició són els independentistes d’esquerres, no el PSOE. Fins que la direcció d’En Comú i tota l’esquerra espanyola no entenguen tot això, serà impossible portar a terme canvis reals a tots els nivells.
Aquesta reflexió ens porta a la qüestió central d’aquest article: si Podemos, els republicans d’esquerres en general, els independentistes d’esquerres i fins i tot els anarquistes estem d’acord que és necessari lluitar contra el corrupte règim del 78, coincidim en la immensa majoria de qüestions i tenim els mateixos enemics, per què no formem una gran coalició electoral, junt amb els sindicats i col·lectius socials? Imagineu-vos: una llista electoral formada a partir de primàries obertes en la qual tenim a Ione Belarra, Irene Montero, Manu Pineda (IU), Gabriel Rufián, Maria Dantas, Marta Rosique, Lluís Apesteguia (MÉS per Mallorca), Maria Pèrez Company, Josep Barberà, Joan Martínez Tortosa, Jon Iñarritu, Bel Pozueta, Mertxe Aizpurúa, Néstor Rego, Mireia Vehí, Albert Botran, Alberto Cubero (PCE), Mar Cambrollé, Lara Alcàzar (Femen Spain), Willy Toledo (actor), Arantxa Tirado (politòloga), membres de CCOO, CGT, CNT, Intersindical… Amb un programa totalment republicà i d’esquerres; i amb Canal Red per a lluitar contra els poders mediàtics.
Eixa sí que seria una gegantesca amenaça per a l’Estat espanyol perquè implicaria ficar-nos dins i transformar-lo en una República confederal socialista, amb cada territori amb la seua pròpia Constitució (com els cantons suïssos) i que reconeguera el dret d’autodeterminació, amb la qual cosa els independentistes podrien portar a terme el seu projecte sense cap obstacle legal, depenent només de la voluntat popular. Per tant, confederalisme i independentismes són compatibles.
I què passaria si, malgrat això, no aconseguim el nostre objectiu i governen PP i Vox? Per a mi, quedaria demostrat que Espanya és irreformable; i si els independentistes ens han donat el seu suport, el que és just i lògic és que nosaltres fem el mateix i construïm el nostre projecte en uns Països Catalans, en una Euskal Herria i en una Galícia independents. Almenys hauríem de plantejar-nos aquesta opció.
Això pot sonar dur, inclús una bogeria per a alguns. Però recupere la idea anterior: si deixem a un costat el tema de la independència, quines diferències ideològiques hi ha entre un votant de Podemos o un republicà d’esquerres en general i un independentista d’esquerres? Pràcticament cap. I en eixos territoris, especialment a Catalunya i el País Basc, sí que és possible portar a terme un projecte republicà perquè la seua població històricament ha mostrat una gran maduresa intel·lectual i ètica i major predisposició a projectes d’esquerres. A més, els reaccionaris ja ens ataquen per ser republicans. Què importa que ho feren per ser també independentistes?
També és possible una Confederació entre els Països Catalans, Euskal Herria i Galícia, oberta a Portugal, el Sàhara i Amèrica Llatina. De fet, el llibertador Simon Bolívar ja va proposar una confederació entre Espanya i Amèrica Llatina a principis del segle XIX, però Ferran VII ho va rebutjar. Segurament perquè implicava avançar a un Estat liberal i, més prompte que tard, a un republicà. Així que sí, els independentismes també podrien ser una alternativa per als republicans espanyols.
Com a conclusió, dues frases de dos grans pensadors que fonamenten les idees que he expressat a aquest article:
«No importa com de bona persona sigues, tots som el vilà a la història d’algú. Per tant, gaudeix del teu rol i sigues un vilà memorable». Maquiavel.
«En tot nacionalisme burgés d’una nació oprimida hi ha un contingut democràtic general contra l’opressió, i a aquest contingut li prestem un suport incondicional». Lenin.
