James Russell Lowell, poeta i assagista nord-americà del segle XIX, estava convençut que la universitat havia de ser un lloc on no s’havia d’ensenyar res que fora útil. Creia que Amèrica no seria capaç de sostindre una universitat fins que un home no poguera guanyar-se honestament les garrofes investigant les arrels sànscrites.
La filòsofa hongaresa Agnés Heller tenia molt clar que si algú li preguntava mai, com a filòsofa, què s’havia d’aprendre a l’institut, ella li respondria que solament coses inútils: grec clàssic, llatí, matemàtica pura i filosofia, tot allò que és aparentment inútil per a la vida. Així, als díhuit anys, els jóvens tindrien un bagatge “inútil” de coneixements amb el qual podrien fer de tot, mentres que amb els anomenats coneixements “útils” només podrien fer coses molt concretes i petites.
Afirmava el filòsof britànic Bertrand Russell que el món estava ple de grups de dogmàtics iracunds, incapaços de considerar la vida humana com un tot i, en molts casos, disposats a destruir la mateixa civilització humana abans que fer un sol pas arrere. Al seu entendre, era evident que contra eixa estretor de punts de vista, cap dosi d’instrucció estrictament tècnica no suposaria un antídot. Russell estava convençut que hauríem de trobar el remei a eixe mal en els “inútils” estudis humanístics que, sense aniquilar el respecte per la pròpia personalitat, capacitaren l’individu a fi que es poguera contemplar en la seua vertadera perspectiva i poguera arribar a entendre l’efímera posició que ocupa en l’univers que habita.
I jo, pobre profà, que em pregunte d’on ve eixa vesània que ens porta a recloure’ns sobre els nostres propis dogmes i a odiar a tots aquells que no pensen com nosaltres. ¿D’on arranca eixa aversió visceral envers les opinions dels altres? ¿Per què hem fet de la política una retafila de creences religioses granítiques? La resposta em sembla clara i diàfana, com deien Lowell, Heller i Russell: no hem dedicat prou de temps a les coses aparentment “inútils” com llegir els nostres clàssics. Si haguérem llegit una mica a Terenci, per exemple, sabríem que la pluralitat d’opinions respecte de les qüestions religioses, polítiques i socials constituïx l’estat natural de l’ésser humà. Eixe autor escrigué, en una de les seues comèdies, la sentència següent:
Quot homines, tot sententiae.
(Tants hòmens, tantes opinions)
o, com diu el nostre savi refranyer: “tants caps, tants barrets”. ¿Per què, doncs, tanta ira per una cosa que és tan natural, general, evident i inevitable?
Comptat i debatut, em fa la impressió que hauríem d’anar fent el nostre dia a dia més plàcid i menys estrident, revisitant constantment els nostres “inútils” clàssics i, amb això, distanciant-nos de la incessant i atordidora remor mundana. Com va escriure Voltaire en el seu Candide:
Il faut cultiver notre jardin.
(Hem de cultivar el nostre hortet).
Desfem-nos, per tant, amb la lectura assenyada i calma dels nostres experimentats savis del passat, de la fúria cega que, de vegades, ens brolla de dins. I, sobretot, no perdem mai les bones maneres que els altres mereixen. Pensem-hi.
