A hores d’ara, el Partit Comunista continua existint. Certament no es presenta a eleccions, ja que aquest paper el juga Esquerra Unida, però en el seu funcionament en manté la tradició i formes de vida orgànica. Podem, doncs, plantejar-nos quina funció té la seua existència. La caiguda del mur i l’enfonsament de la Unió Soviètica semblava el punt final dels partits comunistes. A Europa feia temps que existia una gran crisi al si dels PCs, no insistiré, puix tenim a l’abast bons estudis sobre aquesta crisi. A Itàlia, posem per cas, un lloc on els comunistes teníem força, el PCI es va transformar en un partit socialdemòcrata, i en altres llocs, com ara França o Portugal, han intentat continuar i a poc a poc han anat perdent electoral. A l’estat espanyol ja ho hem vist: ha creat una plataforma darrera la qual actua com a suport i cos ideològic.
En el nostre cas, els comunistes van ser un element decisiu en la lluita contra el franquisme. Van patir la més dura repressió, tanmateix, hi ha molts episodis en què la direcció del PCE va practicar la repressió sobre els seus dissidents, especialment en els anys quaranta i cinquanta, tractant de mantindre així la unitat interna i les consignes. La crisi dels seixanta fou significativa, i va eliminar de la direcció Semprún, Claudín etc, i en acabant va arreplegar alguns dels plantejaments dels dissidents. Cite aquests antecedents als efectes de tindre en compte dues coses: que entre el militants veterans comunistes existeix una tendència a la reafirmació davant de novetats, i per tant el PCE segons ells és una garantia; i que entre els sectors més joves atrau el passat «heroic» del PCE, la guerra del 36, el martirologi …
Quin sentit té al segle XXI el comunisme com a partit? Com a utopia, o siga, en tant que idees de canvi social, trobe que els comunistes poden ser una sensibilitat més de l’esquerra, puix aporten experiència i capacitat de treball. Com a fórmula política, però (Cuba en seria un exemple) manca de vigència en la mesura que manté com a columna vertebral el partit únic, juntament amb el culte a la personalitat, la manca de llibertats… En síntesi, com a corrent marxista, el comunisme representa un conjunt o cos d’idees que possiblement poden evolucionar i anar adaptant-se a nous paradigmes, deixant de situar la seua visió idealitzada de la lluita de classes i el paper central de la classe treballadora. Una altra cosa diferent és no oblidar que existeix la classe obrera i que òbviament el capitalisme és opressor, tot i que gran part de la classe obrera, especialment als estats industrials occidentals, no es considera oprimida.
En el que acabe de comentar, afegiria que caldria aclarir una part de la història contemporània i del paper dels comunistes, perquè no es tracta de fer anticomunisme, sinó de reconèixer la realitat ara que tenim perspectiva. Un cas és el tema de la Guerra civil a Espanya, respecte a la qual alguns de nosaltres en altres moments teníem empatia amb la línia de la CNT o el POUM, considerant que allò de fer la revolució era prioritari, la qual cosa implicava boicot als governs d’Azaña, Largo Caballero, Negrín. Sembla, però, que la línia del PCE de consolidar la República, i postposar la revolució, era més raonable. No obstant això, imposar aquesta línia per stalinista, amb assassinats, violència, i xecs no resulta justificable, el cas més evident fou l’assassinat d’Andreu Nin. Cal, doncs, molta autocrítica històrica.
Una altra part de la qüestió seria reconèixer com es va ignorar la resta de l’esquerra durant la lluita antifranquista, així com part de les concessions fetes pel PCE en les negociacions de la transició, que van incloure pactes i els termes de l’Amnistia, i la d’acceptar la monarquia tal com volia el postfranquisme.
No pretenc donar lliçons, el dret a organitzar-se en un partit o altre tipus d’organització no s’ha de qüestionar. Les anteriors consideracions són això, opinions fetes des la col·laboració, tal com he fet des de fa temps, amb diferències i alhora objectius compartits.
