L’altre dia un client em preguntava: «Com és possible que pugues ajudar perfils tan diferents com ara polítics, opositors, professionals o docents?»
La raó és senzilla. És que m’enfoque en els processos mentals, que són comuns a qualsevol ésser humà.
Quina és la dificultat? Identificar amb precisió els processos mentals i comprendre com influeixen en els nostres comportaments, les nostres emocions, etc.
Freud va aportar un concepte fonamental: L’inconscient. Encara que tal com el va formular està prou superat, va indicar un tema que és clau. Som conscients d’una mínima part del que pensem/sentim/actuem.
Per posar un símil, som conscients del que mengem, posem per cas paella, però no tant de com masteguem i pràcticament res de com fem la digestió.
Normalment en els meus articles pose èmfasi en la comunicació amb altres persones. Avui posaré èmfasi en la comunicació amb nosaltres mateixos.
Primer un exemple d’un directiu. Tenia problemes d’organitzar-se i per més que ho intentava, no trobava la manera. Per la manera de moure les mans davant del seu cap vaig observar una cosa que em va cridar l’atenció. Li preguntí què és el que s’estava imaginant. I em contestà. «Són com paperets (post-it) que estan pul·lulant amb les tasques que tinc pendents. I quan els veig movent-se no sé per on començar. I acabe atabalat!» Si jo m’imaginés el treball com el meu client, també acabaria marejat!
Per acabar amb aquesta sensació, li vaig demanar que parés en la seua ment cada paperet. I una vegada aturats tots, li preguntí: ¿Ara com et sents?: «Uf, alleujat. Ja era hora!». I després li diguí que, metafòricament, utilitzara un armari mental per classificar les diferents tasques. I després que definís un ordre d’execució. I resulta que li funcionà molt bé. S’organitzava fàcilment, treballava més tranquil i era més productiu. El lector ha de tenir present que això és un resum de dues hores de treball. No té res de màgic.
El segon cas, és un exemple que em trobe sovint en regidors. I ens ajudarà a entendre la relació que hi ha entre la comunicació amb nosaltres mateixos i com ens expressem quan parlem amb altres persones. Diguem-li Artur al meu client. Em ve i em diu que té problemes quan ha de començar a parlar i se sent angoixat. Li pregunte què pensa quan vol iniciar un parlament i em diu: «És que no sé què dir» i clar, davant del públic comença a sentir-se nerviós. El vaig guiar de dues maneres.
La primera era canviar el missatge que es donava a si mateix. Si afirma «No sé què dir», és natural que això li faça sentir nerviós. Li vaig proposar que substituís el pensament per: «Quines idees vull compartir?» i això l’ajudava a sentir-se més tranquil i li fluïa millor el que volia dir. De fet, després em deia que sí que sabia què dir, però eixa manera de parlar-se a si mateix, el bloquejava.
La segona pauta que li vaig donar a Artur era preparar-se amb antelació quan anava a una associació de comerciants, a una cita esportiva o el que siga. La cosa és que donava per suposat és «qui era ell per què li demanaren de parlar en públic?» Quan li vaig recordar que era un regidor del govern municipal, li va costar assumir que era algú a qui li podien demanar que fes un breu discurs. Segurament el lector estarà pensant que el que li vaig dir era lògic. O que aquesta manera de pensar és una bajanada.
Quan una persona es limita, no sol ser conscient de com ho fa. Són processos inconscients, que la persona no sap les repercussions que té, ni, normalment, sap com canviar-los. Em trobe casos així molt més habitual del que es pot pensar.
Quan Artur preparava el discurs amb anticipació i assumint que el seu rol incloïa representar a l’ajuntament, va començar a desaparéixer l’angoixa i va començar a sentir alegria i tranquil·litat de fer coses positives pel seu poble.
En el meu llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política, pose més exemples de les dificultats, moltes d’elles solucionables, que es troben els càrrecs polítics, activistes i professionals.
Per cert, probablement abans que acabe març, tancaré la campanya de micromecenatge. Et perdràs la recompensa?
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
