Darrerament, o no tant, trobe que hi ha una carrera embogida a l’hora de transmetre i comunicar, en alguns mitjans de comunicació, notícies i fets que, per cert interés, es llancen a la graella informativa sense parar a pensar en eixa ètica informativa que hauria d’existir en el periodisme rigorós. Pot ser que, quan falta un any per a les eleccions, no sols els partits polítics han començat la precampanya electoral, sinó també ho han fet molts d’eixos mitjans privats que, com a empreses que són, cerquen les fórmules que millor rèdit econòmic poden treure. Considere que açò és un tema molt interessant i extens, però avui preferiria centrar-me en el que vull parlar. Ho deixe per un altre dia, no vos preocupeu. I ho faré d’una manera clara, crítica i des d’una perspectiva d’usuari i lector.
Avui volia parlar sobre un esport que m’apassiona i que sempre que puc, no tant com voldria, m’agrada practicar. El ciclisme, siga de carretera, siga de muntanya, s’ha convertit en un dels esports més practicats al nostre país. És per això que llançar notícies falses sobre aquesta pràctica, es pot convertir ja no només en una arma electoral potent, sinó també en una bona font d’ingressos.
Soc un amant de les xarxes socials, especialment de Twitter, i és per això que vaig decidir fa ja alguns anys, aprofundir i conéixer tot aquest món. Vaig estudiar gestió de comunitats virtuals a la Universitat a distància de Madrid, i una de les primeres coses que em va cridar l’atenció va ser com les empreses guanyen diners amb els «clics». Què vol dir açò? Doncs molt fàcil: cada vegada que un usuari clica sobre un titular de premsa per exemple, aquesta visita queda registrada i remunerada, independentment si han llegit la notícia o no. Què passa aleshores? Doncs que com més suculent siga un titular, independentment del que diga després la redacció de la notícia, més interacció i finalment més guanys. Arran d’açò, podem trobar cada cop més titulars maliciosos, demagògics i falsos. La prohibició per part de Compromís de la pràctica de l’esport de bici per les nostres muntanyes és l’últim exemple.
Tornant al tema que m’ocupa, la «prohibició» per part de Compromís d’anar amb la bicicleta per la muntanya. És totalment fals, però ho he posat al titular per criticar tot això que he esmentat abans. A hores d’ara, el que hi ha és un esborrany i, per tant, quan es publique, es podran fer les aportacions que es vulguen per part d’associacions i esportistes.
Es tractarà d’avançar en les qüestions administratives, demanant només una declaració responsable i no, com fins ara, una autorització de la direcció territorial per als usos.
La normativa anterior del Partit Popular ja restringia els grups i prohibia vehicles de motor, a més a més estaven prohibides les bicis per sendes dins dels Parcs Naturals.
Dins dels parcs naturals, hi haurà un catàleg de sendes, que es diferenciaran també de les zones de màxima protecció de la resta dels àmbits del PORN. Respecte a les bicicletes, en terreny forestal fora d’espais naturals protegits, podran anar sense cap problema.
Els vehicles de motor continuaran sense poder anar per sendes, cosa totalment normal. En el cas de les bicis que porten motor assistencial, de les quals cada vegada existeix un nombre més gran, s’assimilarà a les bicis normals i podran circular exactament pels mateixos llocs que la resta de bicicletes.
Hem de treballar per flexibilitzar la norma i permetre certs itineraris dins dels Parcs Naturals, però no per totes les sendes indiscriminadament a causa dels problemes paisatgístics que podria suposar.
L’ús comú i recreatiu continua existint, i tota la ciutadania podrà continuar gaudint de les muntanyes, però d’una manera responsable amb l’entorn.
Moltes vegades em pregunte per què en les darreres dècades no s’ha tractat de conservar millor el nostre patrimoni, mantenir i potenciar tot aquell fantàstic tresor arquitectònic i paisatgístic que teníem i del qual ens haguérem sentit més orgullosos i orgulloses encara. Tanmateix, no és tard per tractar de conservar el que tenim, que encara, per sort, és molt.
Tenim l’oportunitat de canviar les coses i apostar de manera ferma per tindre molta més cura del nostre entorn. Un entorn que amb orgull han d’heretar les nostres filles i els nostres nets.
Encara som a temps de continuar construint el País Valencià que volem.
