La notícia de la retirada de la creu franquista del Parc de Ribalta de Castelló de la Plana s’ha viralitzat a causa del vídeo d’unes poques persones insultant i amenaçant els càrrecs electes que s’havien desplaçat per observar els inicis de les obres. Insults i amenaces, per cert, proferits, entre altres, per un exguardaespatlles de Carlos Fabra, i que no van motivar la identificació per part de la policia, que sí que va fer-ho amb els antifeixistes que mostraven una pancarta.
Cap dels mitjans ressenyats no inclou aquesta informació, però en canvi sí que hi ha hagut profusió de cometes, eufemismes, fets presentats com a opinions, adjectivacions discutibles i, fins i tot, algun lapsus divertit.
El primer de tot, i més important, és el nomenament de la creu. És o no és un símbol franquista? És difícil discutir aquest punt. Va ser construït el 1944 i incloïa la inscripció «Caídos por Dios y por España» i el jou i les fletxes de la Falange. Uns lemes i símbols que no serien retirats fins el 1979. A més, el monument està inclòs dins del catàleg de vestigis franquistes aprovat per les Corts i, per tant, ha de ser retirat en compliment de la Llei estatal de Memòria Democràtica. Fins ací doncs, els fets.
Aquesta aplicació asèptica de la legalitat desapareix de molts mitjans quan en el titular,El Periódico de Catalunya, decideix posar «vestigi franquista» entre cometes, com si és tractés d’una opinió o d’un fet discutible. També sobta la tria de la televisió, La Ocho Mediterráneo, quan s’hi refereix com «símbol cristià», mentre quan al titular ja ha avisat que és un «monument als Caiguts», que, de fet, és com es coneix popularment a Castelló, per molt que molts mitjans ara vulguen obviar aquesta realitat i s’entesten a recordar que el ple de l’Ajuntament «va ressignificar» el monument el 1979, quan li va llevat la inscripció i el símbol falangista.
Però potser, l’opció més divertida és de Las Provincias, on opten per titular «Gritos y rezos contra la retirada de UNA cruz de UN parque de Castellón» [les majúscules són meues], com si es tractara d’un fet anecdòtic, totalment circumstancial i fortuït i absolutament desconegut. En el subtítol, el diari del Grupo Vocento, també posa entre cometes la qualificació de franquista per al monument, com si es tractara d’un adjectiu discutible.
Per la seua banda, El Periódico del Mediterráneo recull les opinions de diferents partits amb representació a l’Ajuntament de Castelló (no tots, soles PSPV, Compromís, PP i Vox) però hi afegeix la de la Fundación Francisco Franco. Una tria si més no curiosa, tractant-se d’una creu que ja no tindria res a veure amb la dictadura franquista.
«Tensió» i «societat dividida»
El relat dominant als mitjans analitzats ens parla d’una «decisió polèmica» i «malestar en una part dels veïns». Si bé és cert que el procés per treure el monument de l’espai públic ha estat ple de problemes i incidències i que una part important dels representants electes al consistori s’han oposat al compliment de la llei, també ho és que les protestes al carrer no han reunit més d’un centenar de persones. Recuperant l’argument d’alguns d’aquests mateixos mitjans i partits en altres ocasions, es podria dir que a 171.700 veïns de Castelló ja els semblava bé la retirada del símbol franquista. Després d’anys d’exitosa oposició judicial a la reubicació, en el moment de demostrar aquest rebuig al carrer, aquesta ha resultat un fracàs. Una valoració que aquests mitjans prefereixen obviar, convertint els escassos manifestants en «una part dels veïns». Part difícilment quantificable però que molts diaris opten per donar-los veu a través del grupuscle Abogados Cristianos, amb molt de suport dins de la judicatura però molt menys arrelament popular, veient la diferència se seguiment entre les seues accions als tribunals i les convocatòries al carrer.
El Mundo, per la seua banda, és dels pocs diaris que ressalta que hi va haver manifestants a favor i en contra de les retirada, però ho converteix en un «bàndols antagònics» en un ambient de «tensió, insults i llàgrimes», sense deixar clar que els insults i amenaces van venir d’un únic dels bàndols, que van actuar exhibint símbols feixistes com la bandera carlista i amenaçant representants electes sense cap actuació policial per evitar-ho.
Sobta com uns mitjans –especialment els més conservadors- que tenen en el compliment de la constitució i la legalitat un dels seus arguments d’autoritat més recurrents, opten ací per relativitzar-los i, fins i tot, posar-los en dubte. Serà allò de complir la llei, però la de l’embut.
