Els darrers temps s’ha incrementat l’interès per recuperar el nostre patrimoni cultural, encara, però, resta molt a fer. En el nostre cas, amb l’entrada en vigor de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, va anar creixent el nombre de declaracions de béns d’interès cultural, tant en la seua categoria de BIC o com de rellevància local, així com de conjunts historicoartístics. Per tota una sèrie de circumstàncies, la societat ha estat sensible envers la conservació del patrimoni. Per tal de dirigir aquest procés s’han dictat normes, algunes no complides pels municipis, com és el cas dels Plans Especials de Protecció que aquests han d’aprovar. Per això, ara voldria comentar el tema que afecta les façanes, el que òbviament és l’element fonamental per conservar de forma coherent el paisatge urbà tradicional dels nostres pobles.
Així, el tema em preocupa, perquè manca debat i criteris en més d’alguna actuació concreta. Durant prou temps existia un criteri marcat per l’administració competent en la matèria, que era mantenir el blanc per façanes de morter o pedra vulgar, deixar el carreu de pedra sense pintar. Aquest criteri es va seguir només de vegades, gran part les rehabilitacions han desobeït la norma, puix ha estat de moda la pedra corrent més pròpia d’altres zones de l’Estat. Tanmateix, en altres casos es pintava en blanc deixant pedres soltes visibles. En al·lusió a aquesta darrera forma, Joan Francesc Mira en alguns moments ens parlava amb ironia de cases amb pigota. Així, s’ha anat desvirtuant part de la fesomia del paisatge urbà.
Per tant, resulta que a les comarques del nord valencià trobem sovint conjunts històrics valuosos amb certa manca de coherència a l’hora de rehabilitar. Quins haurien d’haver estat els criteris a seguir? Ha mancat alguna manca de visió del conjunt o l’entorn? Com que, com he dit, queda encara camí per fer, caldria parlar i actuar, tot tenint en compte que la gent que assumeix la decisió de rehabilitar, siga per viure o per tindre segona residència, o per afavorir el turisme cultural, té una especial sensibilitat i fa un esforç econòmic. Cal conservar i això de vegades és complicat, ja que no tots els hàbits del passat eren els més idonis.
No soc partidari de les imposicions no raonades, però calen normes, flexibles i adaptades al nostre entorn. La llibertat implica sempre actuar tenint en compte els interessos generals. Jo al seu moment vaig optar per buscar una segona residència a Vilafamés, un poble que és un banc de prova de tot allò que acabe de comentar, un poble que conserva el seu conjunt històric en part gràcies a la creació del seu Museu d’Art Contemporani. Altres pobles castellonencs presenten problemes pareguts, perquè sabem que creix l’estima pel patrimoni. Sense confiar en la dreta avui governant, la del torero i conseller, aleshores, des de la perspectiva de país i poble, opine que caldria obrir un debat de recerca de criteris coherents en resposta a la pregunta de com restaurar les façanes en un entorn patrimonial.
