És una expressió que escolte sovint en diferents variants: «No entenc que negues el canvi climàtic!!!», «Com pot ser que diguen que la violència masclista no existeix, si aquest mes han assassinat 7 dones!!?», «Les dades són contundents, per què no les accepten?» I així amb una àmplia varietat de temàtiques.
El fons sempre és el mateix: el subjecte nega la realitat que té davant, li sembla inversemblant. Si algú diu que és important ampliar el Port de València, la reacció sol ser: «Com pot ser que no s’adonen que és una barbaritat ecològica!!!»
El cas és que quan el subjecte nega l’afirmació de l’altre, això té conseqüències mentals: es queda amb un rum-rum mental continu, fent-li voltes a l’afirmació amb una barreja d’indignació. Cosa que impedeix que es dedique a centrar-se en com respondre. I quan ho fa, la resposta sol ser visceral. Per ser útil i eficaç la resposta hauria de ser reflexiva: conteste, no conteste, què dic, amb quin to, on pose el focus, etc.
Fa poc vaig començar a treballar amb una regidora en el govern, li direm Xènia. Un regidor conservador va fer una al·locució sobre la nova llei d’ensenyament i quan m’ho explicava, vaig observar com la cara de la meua clienta es descol·locava: «Com poden dir llibertat educativa!!!» Ella no podia creure el que estava dient el regidor de dretes. No li entrava en el seu cap.
Això tingué conseqüències negatives. Quan intervenia el regidor de l’oposició, Xènia no podia ni prendre notes sobre el que anava a contestar, de tan atabalada que estava, de la indignació que sentia. Li venien tantes idees sobre què contestar que no tenia temps ni d’organitzar-les, ni d’identificar quines eres les prioritàries, ni tan sols sospesar quines eren les més adequades per al seu electorat. El resultat: les seues respostes eren atropellades, la seua expressió corporal descoordinada, agra, desencaixada.
Llavors em vaig adonar que la realitat que tenia davant li semblava tan increïble que no l’assumia i li vaig preguntar a Xènia: «Si tu assumires que el regidor conservador diu el que diu, siga veritat o fals, què suposaria per tu?» La resposta fou: «Tranquil·litat mental». Xènia mateixa es va sorprendre de la seua resposta. Perquè, per una banda, es va adonar que rebutjava el que escoltava per increïble i per una altra, s’adonà que calia acceptar-ho, no perquè compartís la idea, sinó per fer front al regidor de dretes útilment. I a partir d’aquest punt vam construir una postura constructiva i meditada.
Detall important. En la primera sessió ens vam dedicar una mitja hora perquè la meua clienta començara a consolidar això que deia: «Tranquil·litat mental». No té res de màgic. És molt de treball de reflexió, de connexions significatives, de saber com portar a terme els nous comportaments…
Moltes intervencions de les dretes les fan perquè la gent reaccione impulsivament i descol·locar els polítics progressistes, com vam veure. Xènia, ara està assumint la realitat que té davant. I això li facilita de mantenir la calma, obrint un espai mental on pot reflexionar si contesta o es manté en silenci, si ha d’usar el llenguatge de determinada manera, etc. A més està desenvolupant agilitat mental.
Això li explicava algú i em deia que tot això eren romanços. Era obvi que el que s’ha de fer és reflexionar les respostes. I jo li deia: «I si cal fer-ho, però no es fa? Per què tanta gent té respostes inadequades?» De nou tornen a plantejar que no és tan obvi. Una cosa és saber intel·lectualment què cal fer-ho i una altra qüestió és fer-ho i integrar-ho en la conducta quotidiana.
El resultat d’assumir la realitat de les opinions d’altres, tot i que contrària a les nostres, és guanyar en salut mental, tenir respostes eficaces i meditades i saber emmarcar les pròpies propostes.
