Diumenge la gran notícia a les ràdios i les televisions estatals era la gran manifestació en defensa de la sanitat pública i contra les polítiques d’Isabel Díaz Ayuso a Madrid. No em va sorprendre gens. Fa molt de temps que la informació que els mitjans de per allà anomenen “nacional” d’Espanya és indistingible de la informació local i autonòmica de Madrid. És com quan diuen que fa calor, o fred, o plou, perquè eixe és l’oratge de la capital. O quan informen puntualment si tal bar castís tanca o si torna a obrir. Parlen molt d’Espanya quan el que volen dir és Madrid. I poc més.
Vaja per davant que entenc els motius que tenen els madrilenys i madrilenyes per manifestar-se. I, en eixe sentit, tenen la meua solidaritat. Malgrat que són la comunitat autònoma millor finançada, perquè reben en tant que comunitat autònoma i en tant que capital. Per Nadal vam passar per allà i aprofitàrem per anar al Teatre Valle Inclán. Em va sobtar sentir en començar l’obra que el Ministeri de Cultura ens donava la benvinguda. És impressionant com està de normalitzat el fet que, per exemple, tinguen incorporada a la seua programació cultural local els espais oficials del Ministeri. I és només una prova del sector que millor conec, però podria parlar de la freqüència del seu metro i també, oh meravella!, del seu servei de Rodalia… No, Madrid no és una comunitat autònoma més. Juga sempre amb avantatge.
Però en qualsevol cas no deixa de ser cert que malgrat tots aquests avantatges, el que fa el seu govern és aprofitar per fer dumping fiscal i descapitalitzar i degradar els serveis públics, incloent la sanitat. I ho fa a més amb la força que li donen els seus espectaculars resultats electorals. Per això, és clar, els madrilenys i madrilenyes que no la votaren tenen tota la meua solidaritat.
El que passa també és que no puc evitar recordar la seua condescendència quan nosaltres teníem ací al PP exercint la corrupció a caramull. I no deixava de tindre gràcia perquè, per exemple, a la famosa trama Gürtel al que vam assistir va ser als senyorets corruptes locals exercint a més d’elits colonials i important una xarxa clientelar corrupta que venia precisament de Madrid. La corrupció valenciana d’aquells anys, malgrat els seus trets folklòrics peculiars, no deixava de ser una branca de la corrupció estructural de l’estat espanyol, ben arrelada, per cert, a la Comunitat de Madrid. Però si fins i tot Urdangarin estava per ací!
La nit electoral del 2015 hi hagué un moment al principi del recompte que semblava que el PP anava a mantindre’s a l’alcaldia de València. En eixe moment arribà a fer-se tendència a Twitter «lo de Valencia». És curiós, perquè en aquelles eleccions nosaltres ens llevàrem de damunt els corruptes del PP mentre a Madrid es consolidaven més i més i han continuat governant després d’expresidents en presó i d’una pintoresca història de cremes en un supermercat. Doncs malgrat tot, encara hui és possible trobar expressions de condescendència sobre corrupció i País Valencià, de vegades atiades per algun periodista valencià que s’ha de fer voler per la villa y corte.
En resum, que clar que em sent solidari de la gent que pateix eixes polítiques sense haver-les votat. I és cert que pegar-te una volteta pels pobles de l’àrea metropolitana de Madrid et deixa ben clar que viure en una comunitat autònoma privilegiada no vol dir necessàriament ser un privilegiat, que els privilegis es queden bàsicament al barri de Salamanca i semblants. Però cal dir també que molts madrilenys i moltes madrilenyes ho posen ben difícil, i ho van posar encara més. I, si me’n recorde de tot allò, em venen ganes de pagar amb la mateixa moneda, tornar manca d’empatia per manca d’empatia, i dir-los coses com que la corrupció i el neoliberalisme despietat són com l’aigua de l’aixeta i els entrepans de calamars: com en Madrid, enlloc.
