Sempre m’ha fet gràcia el lema israelià de «l’única democràcia del Pròxim Orient», perquè és calcat al que gastava la Sud-àfrica de l’apartheid, que s’autoanomenava «l’única democràcia d’Àfrica». I és que, senzillament, no hi pot haver democràcia amb apartheid. Els drets són per a tothom o no ho són, així de senzill.
I el mateix passa amb les llibertats. Una volta en restringeixes una, la resta van degradant-se i limitant-se fins a anar caient com peces d’un dominó. Aquests no són processos ràpids i molt sovint costa de veure’ls. Com la metàfora de la granota i l’olla bullint, ens costa de veure com els espais de llibertat es van fent més i més estrets. Perquè aquesta mai és una situació estanca, sinó que són sempre processos dinàmics: o s’amplien drets o es redueixen. I amb el darrer atac a Gaza, s’ha accelerat el procés de pèrdua de llibertats.
Què costa de veure la relació entre els bombardeigs israelians i la nostra llibertat d’expressió? Doncs hi és, encara que per sort a l’estat espanyol és un dels territoris menys afectats. Però als EUA, a molts països europeus i, per suposat, al mateix Israel, la degradació és innegable, rapídissima i sovint violenta.
A Israel –per començar pel principi- s’han prohibit les manifestacions contra la guerra, s’han expedientat estudiants, s’han expulsat treballadors, s’han retirat llicències a advocats i metges, principalment d’àrabs-israelians i s’han processat més de 110 persones per penjar missatges de solidaritat amb els civils de Gaza. Quan fets similars van succeir a la Rússia de Putin, els nostres mitjans en van fer bandera i ho van criticar abastament. Ara, en canvi, costa de trobar notícies que ho expliquen.
Òbviament, qui s’està emportant la pitjor part són els periodistes palestins, exterminats sistemàticament amb el bombardeig de les cases amb les famílies dins. Ja són 31 assassinats, inclosos quatre israelians quan escric aquestes línies. Però és igual les línies roges que es travessen. El lobby proisraelià de Catalunya afirma sense despentinar-se que no ho són, de periodistes, i, per tant, són objectius legítims. Tan legítims com els hospitals, les escoles o els edificis de l’ONU.
Però aquesta bogeria no s’atura a Israel. Als EUA, desenes d’acadèmics de tot tipus d’universitats han estat acomiadats per mostrar el rebuig als bombardeigs de Gaza, en una onada repressiva que molta gent comença a comprar amb l’infaust maccarthysme dels anys 1950. Per posar soles un exemple, Michael Elsen, ha estat acomiadat com a director de la revista científica eLife per haver comentat un tuit d’una revista humorística que criticava la deshumanització dels palestins. Per reblar més el clau, Elsen és jueu i amb família vivint a Israel, així que difícilment se’l pot acusar d’antisemita o proterrorista.
Més a prop encara, a Europa, la situació s’assembla cada volta més a la nord-americana. Aalemanya, el principal grup mediàtic del país, Axel Springer, va ordenar a tots els seus mitjans «minimitzar les morts palestines». I encara més, la Fira del Llibre de Frankfurt va decidir retirar el premi a l’escriptora palestina Adania Shibli. Una censura ha ocasionat la mobilització internacional del món de la cultura a Alemanya. Específicament, més d’un centenar d’escriptors, artistes i científics jueus-alemanys han signat una carta denunciant la deriva democràtica del país en la repressió a la població àrab i a qualsevol manifestació pro-palestina.
I a la veïna França, una proposta de llei demana castigar amb dos anys de presó i 75.000 euros de multa «qualsevol insult a l’Estat d’Israel».
Resulta –diguem-ne- curiós que la major retallada de les llibertats d’expressió i informació dels darrers anys als països occidentals siga rebuda amb una indiferència absoluta, quan no un aplaudiment entusiasta, per moltes de les veus de gran poder mediàtic que fa temps que critiquen la «dictadura woke» i la pèrdua de llibertats. Perquè ací no estem parlant de crítiques més o menys encertades o ni tan sols d’assetjament a xarxes –que també n’hi ha-, sinó de persones que perden la seua feina, lleis repressives i prohibicions d’expressar-se. I no és tracta d’una prohibició de donar suport al terrorisme, ja que el suport al terrorisme israelià és plenament legal, sinó de mostrar una opinió concreta en un conflicte internacional.
Així, mentre els grans mitjans ens alerten d’una absurda i molt poc creïble invasió islamista que acabaria amb les nostres llibertats, el poder real ens va eliminant drets en nom de «l’única democràcia del Pròxim Orient».
