He passat uns dies fora casa. Prop de casa. No res. A dos pams del meu racó. Tanmateix, quan es viu en un estat temoruc, però fort, les imatges que es projecten amb profusió del que és eixe estat resulten tan evidents com escasses són les que es donen dels territoris subalterns.
No cal filar massa prim per a endevinar-ho. El problema és que això ho veiem els perifèrics. No tots tampoc. Però sí aquells que tenim consciència del que som i del que Espanya és. O s’entesta a ser.
Vas a un bar o a un restaurant i, costum habitual arreu on sigues, hi ha una pantalla de televisió que funciona sense parar. I u inevitablement hi fa una ullada.
Per eixa font d’emissions fortes hi cap tot. O quasi. Però sempre, donat qui les domina, allò que hi apareix té la mirada dels poders profunds de l’Estat.
Entre cafè i cafè, mireu. Com d’esquitllentes, presteu més atenció a algun comentari, a una informació, a un simple anunci.
Aquests darrers són, si no filem massa prim, més o menys innocus, apolítics. Fan la seua col·locant el seu interès amb bones paraules i imatges dolces. Res a dir. O res a dir ara i ací. Tot i que el tema dona per a molt, moltíssim.
Però és dins les informacions que, de manera subliminar o no, apareixen en la pantalla. Detalls aparentment habituals i neutres fan referència només a un centre. I no a una perifèria. Poc importa que siga per mitjà d’una informació de tràfic o d’una cursa de fons, de la nova exposició d’art o del prestigi de la gastronomia, ara tan valorada.
En un moment determinat, mirant aquesta televisió, podeu pensar que, com a ciutadà d’un determinat territori no existiu. La sort, petita sort, però, és que jo marxaré per tornar a casa.
Però la senyora Mercedes i el senyor Gonzalo viuen en el lloc on veig ara la televisió. Ells són els seus consumidors i espectadors habituals.
Clar, jo ara només em quede uns dies. Però puc, des de casa mateix, veure cada dia allò que les cadenes estatals donen com aliment informatiu. I no em resulta difícil imaginar aquesta parella, principalment si són habitants de l’Espanya buida, empassant-se fins i tot amb bona fe el discurs potent que totes les cadenes d’àmbit estatal posen en pantalla.
Al final, però certament ja ho havia vist des de fa anys, veig el que n’hi ha.
Jo puc saber de Madrid, per exemple, veient les programacions espanyoles, més del que en sabria mai de ma casa. En certa manera, com soc conscient d’això ho puc mitigar en part.
Però ni el senyor Gonzalo ni la senyora Mercedes en sabran res de mi si no veuen altra cosa. I, pitjor encara, creuran i pensen, que la resta d’un ens superior que en diuen Espanya té un centre i alguna perifèria. Vaga i problemàtica.
Així ens veuen. O, fins i tot, ni ens veuen. I, per tant, no ens consideren sinó com un element pertorbador de la seua, aparentment, beneficiosa situació. I dic aparent. Perquè també ells, com al vell senyor Cayo, els fot el centralisme de Madrid.
