En el context actual, és molt rellevant tornar a la historiografia de l’Àfrica precolonial, ja que l’augment dels discursos racistes i xenòfobs en moltes ocasions es recolzen en el masclisme i l’homofòbia dels països del sud global, per tal de defensar el rebuig de les persones necessitades que arriben a Europa. Encara que el conflicte és molt més extens i cruel –perquè gran part dels països dels quals la gent emigra cap a Europa ho fa per l’espoli passat i present d’Europa, i la constant intervenció/creació de guerres i governs dictatorials– en aquest article em limitaré a parlar de com el sexe i el gènere eren concebuts de manera completament diferent d’Occident.
Les societats africanes subsaharianes precolonials no només tenien organitzacions socials diferents de les imposades més tard per Occident, sinó que la concepció de la sexualitat i el gènere era canviant i naturalitzat. Concebien la dualitat home-dona de manera no tan estàtica ni clara, a més que no criminalitzaven les relacions sexuals homoeròtiques o els canvis de rol entre homes i dones. Per tot allò, és clau estudiar-ho per entendre que no existeix el gènere de forma biològica, més que pels atributs i les diferències evidents; que no hi ha accions socials pròpies de dones, ni una dominació natural del gènere femení, sinó que és més aviat una construcció social a partir de la pròpia socialització de les primeres civilitzacions.
El gènere és un constructe occidental que durant la colonització del continent africà es va exportar i imposar als diferents territoris. Un dels exemples que sustenten aquesta afirmació és la categoria de “female husband” que es dona al poble Igbo, un important grup ètnic procedent, principalment, del sud-est de Nigèria. Tal com exposa Amadiume a la seua obra Male daughters, female husbands (1987), en certes societats igbo, una dona podia convertir-se socialment en marit d’una altra dona, sense que això impliqués necessàriament una relació sexual entre elles. La categoria de female husband (es tracta, clarament, d’un concepte occidentalitzat) no es definia pel sexe biològic, sinó per la posició social, econòmica i reproductiva que aquesta dona ocupava dins del sistema de parentiu. Això era perquè el gènere no era una categoria fixa lligada al cos, sinó una posició social que podia canviar en funció de l’estatus, la riquesa o les responsabilitats familiars.
D’altra banda, la historiografia colonial i eurocèntrica ha tendit a representar les dones africanes precolonials com a figures passives, subordinades o relegades a l’àmbit domèstic, projectant sobre les societats africanes un model patriarcal occidental assumit com a universal. Tot i això, nombrosos estudis antropològics, històrics i feministes han demostrat que aquestes interpretacions responen més als marcs ideològics del colonialisme que a les realitats socials africanes anteriors a la conquesta europea. En múltiples contextos precolonials, les dones no només van participar activament en la vida política, econòmica i religiosa, sinó que van exercir formes d’autoritat pròpies, tant formals com informals, que no poden ser compreses des de categories occidentals de poder.
En cap cas es nega l’existència d’androcentrisme a les societats precolonials africanes, aquest es representava de maneres diferents. Mentre que a l’Europa del segle XIX sorgia la primera onada del feminisme, fruit dels nous pensaments de la il·lustració; a l’Àfrica —sense interpretar-ho des dels paradigmes occidentals— les dones tenien poder i autoritat, i en cap cas estaven relegades a casa per la seua condició de dona.
Un altre cas que mostra eixa diferència amb Occident són les amazones de Dahomey, anomenades així pels europeus, ja que a Dahomey eren conegudes com N’Nonmiton. Formaven un cos militar professional integrat exclusivament per dones, subordinat directament al monarca i amb una estructura jeràrquica pròpia. Rebien un entrenament rigorós i participaven activament en campanyes militars, feines de defensa territorial i cerimònies rituals de l’Estat. La seua incorporació a l’exèrcit no responia a una inversió simbòlica de l’ordre de gènere, sinó a una lògica política i militar específica del Regne de Dahomey, on el servei armat femení era concebut com a extensió legítima del poder estatal.
Gaudien de privilegis materials, reconeixement social i una autoritat considerable. Eren considerades les dones del rei, per la qual cosa aconseguien un estatus tan elevat que cap home no les podia mirar ni tocar, a més de pertànyer al Gran Consell, cosa que les permetia participar en les decisions de l’estat.
Finalment, el terme kandake designa les reines o reines mare de l’antic Regne de Kush. Aquestes no eren figures secundàries al regne; tenien pròpia cort i autoritat independent. En alguns casos van actuar com a regents, sostenint el tron fins que un hereu masculí era adult, i en altres van governar com a reines absolutes. Quan una kandake portava també el títol de qore, s’interpreta que exercia govern propi, amb funcions equivalents a les d’un rei masculí, segons evidències epigràfiques i monumentals. Una de les kandakes més importants va ser Amanirenes que, segons inscripcions i fonts grecoromanes, va conduir campanyes militars contra Roma durant els conflictes del 27-22 aC i va negociar un tractat que va assegurar la independència de Kush enfront de l’Imperi Romà.
La possibilitat de les dones d’arribar al poder i del sistema polític també es va donar a l’Antic Egipte, ja que no només les dones dels faraons han passat a la història amb gran rellevància, sinó que es té constància de dones faraons, com és el cas de Hatxepsut: la faraona que va regnar des del 1479 aC fins a 1458 aC.
En aquest sentit, Kush i l’Antic Egipte no es poden entendre com una excepció exòtica, sinó com un exemple d’organització política africana amb lògiques pròpies, en què el poder femení formava part constitutiva de l’ordre social.
L’anàlisi de la història d’Àfrica precolonial des d’una perspectiva de gènere i postcolonial evidencia que les narratives tradicionals sobre subordinació femenina i uniformitat cultural són simplificacions occidentals. Les societats africanes van mostrar una gran diversitat a l’organització social, política i sexual, on el gènere no sempre s’articulava segons el model binari i jeràrquic imposat pel colonialisme.
El gènere, segons la concepció africana occidental, no és estàtic ni impositiu, és orientatiu i constitueix una cosa física, però sense la dominació inherent a la dona occidental. Com he dit adés, depenent del territori l’organització podia variar, ja que no és un territori reduït, sinó un continent de grans dimensions. La vàlua i el prestigi de les dones estaran lligades a la seua laboriositat, als treballs agrícoles i comercials, i a la maternitat.
En definitiva, podem concloure que el cos de la dona a la societat precolonial no està lligat a la dominació sexual, encara que això no l’eximeix de constituir sistemes androcèntrics, atés que gairebé la totalitat de les societats han estat i són androcèntriques. Però també cal tenir present com la colonització va convertir un continent amb unes estructures pròpies, un gènere divers i fluctuant i una concepció de les relacions sexuals no heteronormativa, en moralista i tradicional, però no de manera pròpia, sinó per imposició del pensament occidental i la moral catòlica. Es va imposar el binarisme, es va negar el poder de les dones i es van criminalitzar les relacions homoeròtiques.
Els governs i societats africanes que sostenen sistemes legals retrògrads, com les polítiques contra les persones del col·lectiu LGBT, les lleis i les normes misògines, etc. no són més que l’herència del que els colons van imposar en arribar. És impossible saber com hauria evolucionat Àfrica si Europa no l’hagués envaït, però probablement les seues polítiques no tindrien aquesta càrrega reaccionària pel que fa al gènere i la diversitat sexual. Tot i reconèixer que l’androcentrisme podia estar present en les societats africanes, no podem ignorar com la colonització europea va imposar nous ideals religiosos i socials, transformant les estructures i les tradicions pròpies d’aquestes comunitats.
