Que els efectes del canvi climàtic estan sent cada vegada més evidents i que hem d’actuar de manera immediata si volem frenar aquests efectes nocius, sembla que, entre la gent amb un mínim de sentit comú, està assumit. Això, ha de ser abordat de manera global i actuant des dels Estats sobre els grans contaminants, com els residus i el seu tractament, agents químics, emissions a l’atmosfera… per a això ja estan els diferents tractats, protocols i convencions, que signen i als quals es comprometen i amb la mateixa facilitat incompleixen. Però més enllà d’això, se’ns exigeix un compromís individual i una corresponsabilitat que la ciutadania pot aplicar en la seua vida quotidiana. Sabem que els efectes d’aquestes xicotetes accions individuals poden tindre una incidència relativament escassa en el canvi de tendència, si les grans accions no es posen en marxa. Però no hi ha dubte que tenen un efecte de conscienciació i educació, especialment en les joves generacions. Per això la importància d’educar a les nostres filles i fills en la cultura del respecte al nostre entorn, del consum responsable, del transport sostenible i moltes altres formes de vida que cuiden el seu planeta i les persones que hi habiten.
Em centraré en el tema del transport. Deia en un altre article de fa uns mesos, que el nostre entorn és cada vegada més ampli, generacions anteriors a les nostres passaven tota la seua vida en un radi de pocs quilòmetres, nosaltres volem conéixer aquest gran planeta en el qual vivim. Això comporta una major mobilitat i, per tant, una necessitat de mitjans de transport ràpids, còmodes i accessibles, per anar al treball, els estudis, els serveis o l’oci.
Contínuament sentim que el transport ferroviari és el més eficient i sostenible, tant per a les mercaderies com per a les persones. Però la realitat és que el servei de ferrocarril fa dècades que està en decadència per la falta de manteniment i inversions, així com la falta de personal (açò per al tren convencional, perquè per a l’alta velocitat sí que n’hi ha hagut de diners). A conseqüència d’això es produeixen retards, cancel·lacions i falta de seguretat en el servei, cosa que ha provocat una gran pèrdua de viatgers que han passat al vehicle privat. Amb la pandèmia es van reduir les freqüències i moltes encara no s’han recuperat, unes freqüències que en moltes ocasions ja eren insuficients, com ens ocorre en la MD d’Alcoi-València.
D’altra banda, s’estan prenent mesures molt positives per a incentivar l’ús del transport públic col·lectiu, com les reduccions de preu i els abonaments gratuïts en molts d’ells. Però quan es prenen aquest tipus de decisions ha de ser perquè realment es vol recuperar el nombre d’usuaris, per tant, s’ha d’incrementar el servei per a cobrir les necessitats. O realment era una mesura estètica? Esperaven que fora un fracàs i per això no s’ha previst? La gratuïtat no és el problema, tot el contrari.
Això ha demostrat que per a molta gent és possible utilitzar el transport públic per a la seua vida diària de treball, estudis, serveis o oci. La gratuïtat del transport públic és una cosa que sempre hem secundat i que demanàvem que s’apliqués també a FGV, però el que no se’ns va dir és que això comportava rebaixes en la qualitat del servei. Els usuaris del ferrocarril en moltes ocasions se senten com a sardines en llanda, així ho van escenificar fa unes setmanes els companys de la Plataforma Salvem el Tren Alcoi-Xàtiva-València, amb la campanya #NoSomSardines. Però es repeteix cada dia en diferents línies de rodalia, les xarxes estan plenes d’imatges de trens en què es viatja amuntegat, de trens que passen de llarg per les parades perquè van plens, cosa que provoca acumulacions per al següent i problemes per a les persones que no arriben a destí en hora.
Però lluny d’admetre aquesta realitat, aquesta mateixa setmana la ministra feia gala que la puntualitat era bona i que el servei havia millorat substancialment. Només hi havia algun problema puntual, provocat per les obres del Corredor Mediterrani. El que demostra que ni sap, ni ningú li ha explicat la realitat, i la realitat és que trens com el de Castelló de la Plana, el de Gandia o el de Xàtiva tenen aquest problema diàriament. La realitat és que això s’agreuja en totes les línies els divendres i els diumenges a la vesprada, pels universitaris que van a casa el cap de setmana, també en la MD a Alcoi, ja que tenim Campus. La realitat és que si ocorre de manera recurrent, cada dia a les mateixes hores o cada cap setmana, no es tracta de casos aïllats i, per tant, s’ha de donar una solució. La solució és fàcil de deduir: incrementar freqüències o incrementar cotxes en els horaris que siga necessari. Perquè si no es fa així, es produirà l’efecte contrari al desitjat; desconfiança i desafecció cap al servei, amb la consegüent pèrdua d’usuaris.
Si de veritat s’aposta per un canvi de model de transport, es necessiten inversions per a la modernització dels combois (això sí, prenguen bé les mesures no siga que després no entren pels túnels), que siguen més còmodes per als usuaris i més eficients energèticament. Es necessita una plantilla suficient i preparada, amb condicions de treball dignes. Es necessita oferir uns horaris i freqüències suficients que atenguen les necessitats dels seus potencials usuaris. Es necessita preus assequibles, bonificacions i gratuïtat per als usuaris habituals. Es necessita informació veraç a l’instant a través de les aplicacions, dels panells i del personal de l’estació. Es necessita la transferència de les competències i els recursos necessaris per a prestar un servei de proximitat.
Però sobretot, es necessita dignificar els nostres serveis públics i tractar la ciutadania amb dignitat, sense haver de viatjar com a sardines en llanda.
