Ja tenim prou canes per a desconfiar de forma sistemàtica de la cobertura dels colps d’estat llatinoamericans que fan els mitjans espanyols. L’exemple més recent és el de Bolívia. Durant mesos, la premsa de Madrid –desgraciadament, poca cobertura internacional fa la valenciana- va intentar convèncer-nos que Evo Morales havia falsificat les eleccions i que el colp d’estat de Jeanine Áñez no era un colp d’estat, mentre als carrers del país s’apilaven els cadàvers dels indígenes assassinats per les forces policials. Després, quan la pressió interna i externa va obligar el nou règim a convocar eleccions, el MAS va tornar a arrasar amb més del 50% dels vots en primera volta. I açò tenint en compte totes les «mesures excepcionals» que es van prendre per tal d’evitar que l’esquerra poguera competir amb igualtat d’oportunitats.
Ara ho tornem a veure al Perú. Tots els grans mitjans coincideixen –com el 2019 a Bolívia- en un únic relat: el president d’esquerres Pedro Castillo va intentar un autocolp d’Estat i ha estat defenestrat legalment segons els procediments constitucionals. I fi de la història. Una unanimitat del discurs que evita els dubtes: És fàcil pensar que «si tothom coincideix, haurà de ser cert».
Només cal desconfiar un poquet i rascar via xarxes socials per saber que les coses són més complicades. No cal justificar ni donar suport a Castillo per adonar-se que açò dels «procediments constitucionals» és més aviat justet i que el pols entre el president i el Congrés ha acabat decidint-se a favor del segon, el que s’explica en la correlació de forces política i institucional i no amb un major o menor respecte a la democràcia. De fet, mentre Castillo governava, l’oposició reclamava unes eleccions anticipades. Ara que ja l’han fet fora, no soles han començat per posposar els comicis, sinó que la policia s’ha posat a reprimir els manifestants que insisteixen amb la idea.
Esto está ocurriendo ahora mismo en la Plaza San Martín pic.twitter.com/VBV74dQysn
— Alex Febrero (@AlexFebrero_) December 9, 2022
Una «restauració democràtica» que el primer que fa és començar a reprimir manifestacions ciutadanes demanant eleccions? No sé, però alguna cosa falla. I més, quan ens n’hem d’assabentar per les xarxes, perquè aquells mitjans tan sensibles a les llibertats quan interessa, opten per oblidar aquesta informació.
També cal veure el context. L’actual onada de governs progressistes llatinoamericans no pot desenvolupar els seus programes en una situació de normalitat. Han de suportar una constant campanya de desestabilització i deslegitimació, que van des de la desinformació massiva fins al colp d’estat –com a Bolívia, Hondures o el Paraguai-, la lawfare –com al Brasil o aquesta mateixa setmana a l’Argentina-, els atemptats i la violència –Xile i Colòmbia- o el bloqueig econòmic dels EUA, com a Veneçuela i Cuba. El Perú no ha estat una excepció. Des d’abans de la presa de possessió, Castillo ja va patir tot tipus d’entrebancs i pressions per evitar que poguera aplicar cap mesura social. La diferència entre ell i altres presidents que continuen en actiu, ha estat la seua debilitat i la incapacitat per fer front a la situació, i no cap pulsió autoritària que, en cap cas, tenia opcions de triomfar. Només cal llegir els posicionaments de dirigents progressistes llatinoamericans, com Evo Morales, López Obrador o Gustavo Petro, que han patit situacions similars a les de Castillo per entendre el que ha passat realment.
Tampoc la cobertura mediàtica espanyola és incruenta. Animada pel relat que presenta, l’extrema dreta ha incrementat el seu missatge del «govern il·legítim de Sánchez» i han començat les crides a una «solució peruana». Si, segons aquesta retòrica, Sánchez és «un colpista», fer-lo fora per la força i sense necessitat de guanyar-lo electoralment, no seria un colp d’estat sinó una «salvació de la democràcia». Un discurs massa similar al que s’ha fet sobre el Perú sense que a ningú li hagen xiulat les orelles.
Que un colp d’Estat és impossible a l’estat espanyol? Bé, només cal llegir les cròniques de la trama neonazi que pretenia fer-ne un a, ni més ni menys que Alemanya, per començar a sentir autèntic terror. Si a la democràtica Alemanya pot existir una xarxa ultra amb tentacles a la judicatura, la policia, l’exèrcit o l’aristocràcia, què podem esperar en un estat espanyol que mai ha acabat de desfer-se de les estructures franquistes?
