L’atzar ens ha concedit, als valencians, pocs dons, i, certament, quasi tots molt difícils d’agrair, si no és amb llicències poètiques. Un d’aquests és que la nostra Diada nacional, el 9 d’Octubre, quasi coincideix en el temps amb el Día de la Raza dels espanyols, el 12 d’octubre. D’aquesta manera, els valencians més privilegiats i més espavilats, amb un parell d’ajustaments al calendari i dies d’assumptes propis, es poden muntar molt més que un aqüeducte. I, per als que som desficiosos per essència i no podem evitar analitzar fins al detall més –teòricament- irrellevant, una font de paral·lelismes i anècdotes categòriques.
A Elx, amb un flamant nou govern de PP i Vox, el 9 d’Octubre ha passat sense pena ni glòria i sense deixar que cap referència no estiguera acompanyada per la corresponent bandera espanyola, no fos cosa que algú es confonguera. Així mateix, el lliurament dels premis literaris locals de poesia i narrativa en valencià es feu quasi en la més estricta clandestinitat, a l’estil de la Diputació d’Alacant, tot i que són uns guardons amb molt de prestigi en les lletres catalanes.
Per contra, enguany, el 12 d’octubre, el Día de la Hispanidad, la Fiesta Nacional, es presenta gloriós. Tot i que és una festa que no té cap tradició de commemoració local, aquesta primera vegada hi haurà un acte en el passeig de l’Estació, amb un homenatge a la bandera, que no cal especificar quina és, perquè n’hi ha una de dimensions gegants -tan grans, que li costa moltíssim onejar i, doncs, la major part del temps cau replegada, flàccida, en una metàfora freudiana deliciosa-; un homenatge a tots els qui «varen donar la vida per Espanya», i la presentació d’una palmera en homenatge a Miguel Ángel Blanco. Ho heu llegit tot bé, sí.
A diferència de la cartelleria del 9 d’Octubre, en què la valencianitat calia que anàs acompanyada de la hispanitat, per al 12 d’octubre, la hispanitat ja és prou majoreta per a caminar a soles i, doncs, no li cal companyia. El cartell oficial és només una bandera d’Espanya i prou. Amb diverses figures històriques, això sí, que són ben interessants. En primer pla -i de manera destacada-, Isabel de Castella. El franquisme va elevar a mite fundacional el matrimoni d’Isabel i Ferran, amb què l’Espanya moderna sorgeix com a estat -la nació, és clar, venia d’abans i es perd en la foscor del temps: és eterna-. Tanmateix, sempre se’ns havia dit que «tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando». Ja veiem com no, tot i que Ferran jugaria com a local a Elx, que ací estem en l’antiga Corona d’Aragó, Isabel, però, és la que compta. Amb una sèrie de TVE recent, per exemple, i amb la degradació de la capital del Vinalopó de condició de vila del patrimoni reial a senyoriu jurisdiccional com a full de serveis, tal com informava el professor de la UA Hèctor Càmara.
Ferran d’Aragó, al remat, se’n va anar de Castella i va tornar a Aragó mig expulsat, mig fastiguejat. El «viejo catalanote» no era estimat massa per aquelles terres. El malnom que li varen posar explica una miqueta per què. Hi ha qui «tanto monta, monta tanto» més que altres. De fet, a més de Felip VI, òbviament, en les figures històriques que es representen el cànon d’aquesta hispanitat és solemne. Hi trobem Cristòfor Colom, pare de la hispanitat; Carles III, el «mejor Alcalde de Madrid»; Felip II de Castella; Diego de Velázquez; Santa Teresa d’Àvila; Concepción Arenal; Rosalia de Castro; Clara Campoamor; Miguel de Cervantes o Federico García Lorca. Tot perfectament castellà llevat d’alguna errada a Matrix, com els versos de Rosalia que deien «Pobre Galiza, nom deves chamar-te nunca espanhola».
Aquests dies també hi ha hagut polèmica per la jura de bandera espanyola de la princesa hereva a la corona espanyola, Elionor de Borbó i Ortiz: l’escut només lluïa les armes de Castella i Lleó. No hi havia les armes aragoneses, navarreses o del regne de Granada, com sí que hi ha en l’escut espanyol oficial. Però quina falta hi feien? Desconec ara mateix la justificació heràldica concreta, però què ens n’hauria de sorprendre, si la bandera històrica d’Espanya, la primera que va reconéixer com a estat i que va durar fins a 1931, era així? Roja i gualda i amb l’escut amb les armes de Castella i Lleó. La resta és terra conquerida. La II República espanyola sí que va afegir les armes aragoneses i navarreses a l’escut, però, a canvi, va canviar la franja roja inferior pel morat castellà. Qualsevol detall heràldic ens recorda que això que anomenen Reino de España és Castella ampliada. Per exemple, si l’actual Felip és VI, és perquè segueix la numeració castellana. D’Aragó no n’hi ha hagut cinc més. I no perquè els compte des d’un punt de vista maulet i, per exemple, li negue la condició a l’anterior, al Felip V cap per avall i inspiració onomàstica de l’actual, que també ens diu moltes coses, sinó perquè el primer Felip que ells compten només ho va de ser de Castella, s’interprete com s’interprete.
No crec ni tan sols que el dissenyador del cartell ho haja fet a consciència. Simplement, això és Espanya i això som els valencians per a Espanya: una colònia. Imaginar-se la hispanitat celebrada a Elx -no dic a Móstoles- amb Ausiàs March, Pere Joan Perpinyà, Jaume I o Jaume II i altres és, simplement, impossible. Perquè no és possible fer-los passar per castellans de cap de les maneres i, doncs, no són espanyols. Així de simple. Perquè els valencians no som espanyols per molt que ens hi encabotem. I els primers que ens ho reconeixen cada dia són ells. Som terra conquerida, som colònia.
