«Cobalde», així començava o acabava els seus acudits un cèlebre còmic d’èxit. Vaja! Una figura, el covard, com una altra més en el món, només que el covard, ja sabem, et pot vendre de qualsevol manera, fins i tot, amb un bes. Tal com Judes Iscariot. Veges per on, el bes, que és instrument i senyal d’amor, queda convertit, així, en signe d’odi i menyspreu. Caram! És que el covard és capaç de tot, menys mostrar els seus sentiments, que li fan por, que els tergiversa, que els canvia. Barreja o confon amor i odi. Navega al darrere de pantalles personals o armadures sempre, que amaguen els seus reals sentiments, habitualment sentiments negatius, porucs. És covard.
Allò que diem «amor», per al covard és una altra cosa, és «submissió/por»; i allò que diem «odi», per al covard és el seu medi natural, és l’acte del seu triomf; el covard vol eixir sempre vencedor, amb una punyalada física o virtual contra qui siga. Des de la por i amb desdeny o odi. I actua amb sang freda, gelada, amb càlcul, perquè té por de perdre una altra volta, ho calcula bé. En realitat, la vida per a ell és una derrota. Sempre.
Tanmateix, la paraula o vocable «covard» no té culpa. Qui la dega inventar?… Resuta que en dos llengües veïnes eixa paraula va aparéixer un bon dia per primera vegada: en anglés ve de «cow/vaca», d’on «coward/vaquer»; però en francés ve de «coe/cua», d’on «couard/qui dona la cua o l’espatla». És que la gent, al llarg del temps, va creant mots i significats. Així tenim que, a partir d’una consideració poc amable cap als qui es dedicaven als ramats de vaques i bous, la paraula «coward» va prendre un significat negatiu, igual com va passar per ací, per exemple, amb les paraules «vilatà/villano» o «serrà/serrano». I, arribats a este punt, hagueren d’inventar-ne una altra paraula nova, que és «cowboy», per a netejar el significat a la vella «coward»; i, damunt, a la imatge representada per la nova paraula, cowboy, li posen un barret ben vistós, més un llaç, una pistola i uns pantalons anomenats igualment «texans», tot ben positiu o ben vist.
Però no s’acaba ací el tema; ara, en els temps que corren hui, sota els designis d’una creixent automatització, ens trobem en un procés de deshumanització galopant, cedint, per exemple, determinades dades personals a éssers sintètics tals com la Inteligència Artificial, i correm el risc que siguen utilitzades les susdites dades personals en contra nostra. La Inteligència Artificial pot constituir-se en una bona ferramenta o, per contra, ja ho estem veient, en una terrible amenaça contra nosaltres. La IA ens pot vendre, com un Judes Iscariot qualsevol.
Judes Iscariot?… Este ha passat a la Història, en el quadre d’El Sopar Sant o L’Últim Sopar de Leonardo da Vinci, representat en la posició física més baixa de tots i amb una bossa de diners a la mà, o siga, rebaixat i arrossegant-se i amb càrrega o bossa material en mans.
L’amor, per contra, és ben plantat, alt, proper i ben sensual, gens materialista. A Judes això tant li fa! Només vol desaparèixer, amagar-se, arrupir-se, o anar a la seua, amb la bossa, i així és representat per l’insigne pintor. És que, clar!, el covard, o «cobalde», sempre té a l’esquena, com un pes, la por; i, al davant, per bandera, la derrota.
