No crec que siga cap sorpresa afirmar que el marxisme es va equivocar de totes totes amb la «classe obrera». Va predir que es rebel·laria, i, amb el seu impuls, es podria implantar una «dictadura del proletariat». Hem tingut tot el segle XX per a comprovar en què anava concretant-se eixa dictadura: Stalin, Mao, Pol Pot, els Kims nordcoreans… Després de la caiguda del mur de Berlín, els partits comunistes occidentals van entrar en crisi. Alguns d’ells van ser estalinistes fins al final (el francés i sobretot el portugués, per exemple). D’altres van intentar moviments de renovació més o menys enèrgics (italians i espanyols). El resultat, però, va ser el mateix: després de 1989 tots van començar a caure en picat.
Els més ortodoxos (o els menys imaginatius), en eixe camp, no podien entendre com era posible que la classe obrera es girara de cul a la seua avantguarda revolucionària. «No hi ha res més tonto que un obrer de dretes», solia repetir Julio Anguita. I, en efecte, Espanya –i Europa- es va omplir de tontos… A poc a poc, en alguns casos, o de manera massiva en altres, en els últims anys (a partir de la crisi del 2008), la gent més depauperada a anant abandonant els rengles de l’esquerra i s’ha passat a… l’extrema dreta.
El paradigma de la nova situació és França. En eixe país, quasi tot l’antic electorat comunista ja vota el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen (una part d’eixe antic vot, també és cert, vota Mélenchon). Qualsevol dia un o una Le Pen arribarà a la presidència de França. I, com en una novela d’Houellebecq, només s’hi oposaran els islamistes…
En el cas espanyol els estudis demoscòpics no acaben de detectar un abandonament massiu de l’electorat de Podem, singularment, cap a Vox. Però un cert transvassament de vots sí que seria factible. Crec que hi ha molta gent que va votar Pablo Iglesias o Santiago Abascal perquè era la millor manera que van trobar d’expressar la indignació, el desconcert i la ràbia pel que estava passant. Exactament el mateix motiu que podrien esgrimir els partidaris de Le Pen, Viktor Orban, Alternativa per Alemanya o els ultracatòlics polonesos. La gent té por i ja no creu en res (o vol tornar a creure en coses ràncies però sòlides). I una altra cosa, que potser Marx no va reflexionar prou: els pobres no volen implantar la seua dictadura. L’únic que volen és deixar de ser pobres.
Les coses clares: el capitalisme està entrant en una deriva cada vegada més salvatge. La minoria ultrarica s’enforteix i la majoria ultrapobra s’eixampla. Però els pobres no somien ja en revolucions: somien a millorar el seu estatus.
Una vegada Ferran Torrent va incloure com a cita preliminar d’una de les seues novel·les una frase pròpia. Era aquesta: «Només hi ha dues classes socials: la dels rics i la dels qui no han perdut l’esperança de ser-ho». La sentència pot semblar provocativa però en realitat és molt exacta. Això no vol dir que quan un pària vota extrema dreta crega que així podrà pujar a alguna mena d’ascensor social. Potser simplement eixe pària de l’exemple ha perdut ja tota esperança a canviar de classe… Aquesta mena de desesperament és el que pot resultar tremendament perillós.
Personalment la democràcia sempre m’ha semblat un règim polític horrible. No acceptaré mai que valga igual el vot d’un indocumentat que el d’un catedràtic de Medicina. Però aquest sistema, sent espantós, és l’únic amb alguna mena de garantia racional. Tots els altres sistemes assajats al llarg de la història han resultat pitjors, i no se’n veu cap a l’horitzó que millore el sufragi universal…
Acceptada, doncs, la consigna «una persona, un vot», el misteri és com és possible que tanta gent es pose d’acord en alguna cosa: fer guanyar un partit, fer-lo perdre. No ho entendré mai, potser perquè jo sempre pense en termes individuals, mai col·lectius (qualsevol revolució, en aquest sentit, em tractaria com al Doctor Givago…).
Al final, un pobre que vota dreta potser no és tan tonto com pensava Anguita. Ell també hi pensa en termes estrictament individuals, fet i fet…
