Fa uns dies vaig assistir a una taula redona de dues velles glòries del periodisme barceloní. Entre bromes i batalletes, explicaven com funcionava el sistema de compra de periodistes a la capital catalana a finals de la dècada dels 1970 i principis dels 1980 del segle passat. «És que podien arribar a regalar-te un pis!», «cobrien la junta anual del banc X [el ponent va tenir la prudència de posar el nom d’una entitat ja desapareguda, que mai se sap] i et donaven un xec en blanc i tu posaves la xifra», «Javier de la Rosa [un altre que hui ja no té poder] organitzava un sopar i quan et donava la mà et xiuxiuejava el nom de l’empresa on invertiria la setmana següent i, per tant, hi pujarien el preus de les accions». I així tot. Una darrera l’altra. Barbaritat rere barbaritat. I tot allò passava en aquella època daurada del «periodisme de de veres, de carrer i ampolla de whisky» que tanta gent enyora.
Hui, tot això, no patiu que ja no passa. Ja fa anys que els bancs i les grans empreses van entendre que era molt més barat i segur deixar de comprar periodistes individuals i adquirir el mitjà sencer. L’autocensura i la precarietat fan la resta. I ara els mitjans s’omplin d’aquelles «notícies» amb les novetats de Mercadona i les lloances indecents als Amancio i Botín de torn, mentre callen les coses importants.
Amb tot, el to d’aquells dos periodistes –grandíssims professionals, molt reconeguts en el gremi- em va deixar cert mal sabor de boca. Estaven allí tranquil·lament, explicant un crim del qual en coneixen perfectament l’escena, el mòbil, l’autor i l’arma. Un crim que en el seu moment havien callat, convertint-se en còmplices ni que siga per omissió i, a pesar d’això –o potser precisament a conseqüència d’això-, havien progressat professionalment fins als llocs més importants del sector.
No em posaré en els motius que tingueren per no explicar-ho. Soc conscient que les coses no sempre són tan senzilles. Per publicar una notícia així et cal alguna cosa més del que necessites per explicar anècdotes a 40 anys vista. Per començar necessites permís d’un cap. Perquè, recordem, la llibertat de premsa no és per al periodista, sinó per a l’amo de la premsa.
Però no deixa de molestar-me aquest cert cinisme que impregna el món periodístic. Un cinisme en què el professional, i el mitjà, mai és responsable de res del que passa. Ni tan sols del que fa ell mateix. Fa anys, en una conferència, algú va recriminar a una alt càrrec d’El País la seua famosa portada de l’11-M amb aquell «Massacre d’ETA a Madrid». La directiva se’l va espolsar ràpidament amb un «és que ens va trucar Aznar i ens va prometre que era així. Què havíem de fer?». Bé, jo imagine que contrastar-ho, com a qualsevol altra font, però en tot cas, la culpa de la portada d’El País no era culpa d’El País.
I un exemple més recent. El Periódico de Catalunya publicava, en el marc dels àudios de l’Operació Catalunya que ara s’estan publicant, que «la claveguera policial del PP va demanar ‘filtrar’ el suposat espionatge dels Mossos a polítics contraris a la independència». I a quin mitjà van filtrar aquestes notícies falses de la guerra bruta policial? Això la notícia no ho diu, però és que va ser al mateix Periódico de Catalunya!
«La policia conclou que els Mossos controlaven polítics del PP, Cs, PSC i PDECat», titulava el mateix diari el 2016. Que llavors no eren conscients que estaven sent usats en una operació de desinformació massiva amb interessos polítics i pagada amb diners públics? Bé, un ja té una edat i, com a l’Ovidi, no li agrada que li conten històries de xiquets mentre s’afaita, però podria arribar a ser. Però llavors, on està la disculpa, el reconeixement del mal fet, l’autocrítica… No. Res. El periodisme mai té la culpa. I amb el temps, t’ho explicaran en una taula redona, molt distesos i entre bromes… «sí, sí, venia un Anacleto amb ulleres fosques i et passava un sobre amb l’informe inventat». I vinga a riure tothom.
