Cine, cine, cine, cine, más cine por favor… que todo en la vida es cine y los sueños cine son (…) Isc del portal de ma casa amb aquesta tonada al cap, la taral·lege a l’ascensor i mentre camine en direcció al cinema Babel (tinc la fortuna de viure-hi a cinc minuts).
Fa fred i humitat i vaig tapada fins a les celles. Sovint m’espera al carrer un amic amb qui solc anar al cinema. De vegades, però, hi vaig sola. No m’importa anar sola al cinema, de fet, m’agrada, és un moment de pau, de recolliment i d’intimitat, i no n’hi ha molts en el dia a dia. A més, ja fa anys que vaig aprendre a fer les coses que m’estime sense haver d’esperar companyia.
Així que sola o acompanyada, en poc de temps he vist quatre pel·lícules que m’han fascinat. La primera, italiana, fou Parthenope, el viatge d’una dona des del seu naixement en els anys cinquanta fins avui. Una epopeia femenina que canta a la llibertat, als amors fugaços, a Nàpols i als napolitans. Una pel·lícula efectista, plena de bellesa i llum, on John Cheever apareix del no-res, enigmàtic i captivador. Tot just feia dos dies que havia llegit El nadador, quina coincidència!
Uns dies més tard aní a veure un llargmetratge indi, La luz que imaginamos (de fet hi aní dues vegades perquè la primera vaig arribar tan justa que s’havien esgotat les entrades: bon signe, vaig pensar). La història, protagonitzada per tres dones, ocorre a Bombai, una ciutat densa i asfixiant en molts sentits. Totes tres treballen al mateix hospital i una d’elles es veu desnonada d’un racó immund on viu per la depredació immobiliària. No li queda més remei que tornar al poble: almenys hi té un sostre. Allà s’apleguen totes tres en un escenari humil, però màgic, lluny del frenesí de Bombai, i viuen moments íntims de descoberta i acceptació mútua. És una història delicada, sensible, on a penes hi ha diàlegs, les mirades ho omplen tot, i on tres dones víctimes d’una ciutat i una societat depredadores troben juntes la força i l’esperança quan menys s’ho esperen.
La tercera pel·lícula venia de Tailàndia, Cómo hacerse millonario antes de que muera la abuela. Amb un títol així no podia deixar-la passar de llarg. De nou em trobava davant d’una pel·lícula amb actors desconeguts, o a penes coneguts entre nosaltres, amb uns sons distints: escoltar-los parlar en tailandès era part de l’autenticitat, com també ho era escoltar l’hindi, el malabar i el maratí. I aquest és el goig d’anar a veure pel·lícules en versió original: submergir-se en la musicalitat de les paraules en què pensen i parlen els personatges en boca dels actors. Uns sons que estan en harmonia amb el seu rostre, amb la llum dels seus ulls, amb els gestos, en definitiva: amb la llum que imaginem. En el doblatge es perd tot això, o una gran part.
Cómo hacerse millonario antes de que muera la abuela fou una pel·lícula tendríssima i assossegada: immersa en la quotidianitat i els espais domèstics d’una família tailandesa que malda per mostrar els seus sentiments. Una història on un gest, en principi de pura cobdícia, acaba esdevenint una relació dolça abans que siga massa tard. A poc a poc, els protagonistes de la història, endurits per la rutina i la duresa de la subsistència, van obrint el seu cor, apropant-se els uns als altres quasi sense adonar-se’n. Una pel·lícula on el relat i la música es fusionen en un tot bellíssim.
La quarta fou The Brutalist, una producció nord-americana, els grans mestres del cinema! Finalment em vaig decidir a veure-la: tres hores i mitja amb un descans de per mig. El millor pla per a un diumenge de vesprada, sobretot perquè a casa m’esperaven desenes de treballs per revisar i classes per preparar. Procastinar amb estil és tot un art…
Des del primer moment la pel·lícula m’atrapà. La primera escena, on no saps molt bé què ocorre i apareix l’estàtua de la llibertat de cap per avall, és impactant, plena de simbolisme, de misteri… Començava l’aventura de László Toth, un arquitecte hongarès d’origen jueu que aconseguí sobreviure als camps d’extermini nazi i que, atzarosament, una vegada a Pennsilvània, entrà en contacte amb un milionari megalòman i de passions fosques.
The Brutalist és un homenatge a l’art, a l’arquitectura, al talent i a la bogeria, a la passió per una obra. És una pel·lícula que posa al davant molts temes: la persecució dels jueus i l’extermini, la creació de l’estat d’Israel, el sionisme, l’arribada massiva d’artistes i intel·lectuals jueus amb talent als Estats Units i la difícil continuïtat d’una carrera i una vida. La identitat a través de la llengua: l’accent en parlar anglès, únicament perceptible en versió original, com un estigma que els acompanyarà de per vida, i pel qual seran humiliats per aquells que, en realitat, els admiren i envegen.
La manera d’emmirallar-se dels americans rics, que tenen els diners, però envegen l’educació i la cultura que ve d’Europa, davant d’aquests «pobres desgraciats» que representen tot allò que ells mai no tindran: talent, dignitat, obstinació, passió, és un gran tema. Els diners no ho compren tot. I per últim, però no menys impactant, les drogues i l’addicció i el sexe, el sexe viscut en situacions ben poc convencionals. The Brutalist parla de tots aquests temes, i més encara.
I tot això ho he vist en qüestió d’unes setmanes, i a uns metres de casa. Quina fortuna! Li desitge llarga vida al Cine Babel, en les seues sales, igual que també férem en les dels Albatros, ens hem educat molts de nosaltres, conscients de la importància que el cinema ha tingut sempre a València, una de les ciutats amb més sales de cinema en el segle passat, algunes ubicades en edificis modernistes o racionalistes històrics. La meua àvia em parlava de les pel·lícules que hi veia durant els anys cinquanta i seixanta, en sales on encara jo vaig anar amb els pares i amb amics.
Acabe d’escriure aquest article i de nou em ve al cap la cançó d’Aute: Cine, cine, cine, cine, más cine por favor… que todo en la vida es cine y los sueños cine son (…). Avui, però, no procastinaré perquè ja tinc els deures fets, aquest article està escrit i puc anar tranquil·la al cinema. Avui serà el torn d’una pel·lícula noruega: La tutoria. Sent una mena de feblesa per les pel·lícules noruegues i escoltar noruec em fascina, no sé per què serà…
