Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
«C’est pire qu’un crime, c’est une faute.»
Joseph Fouché
Històricament -almenys en aquest xicotet espai de la història que ve, poc més o menys des de la revolució americana i la francesa- els avançaments en drets socials havien estat més o menys constants. Quan l’esquerra arribava a un govern, estirava cap endavant les societats i situava -amb millor o pitjor fortuna- les classes treballadores al centre de la consecució de drets i la dreta, quan governava, anava assumint -amb matisos cosmètics- les conquistes socials que l’esquerra havia aconseguit.
La truita s’ha girat. Potser des del Xile de Pinochet i els Chicago Boys o des de la Thatcher al Regne Unit -després s’ha generalitzat-, la dreta ha passat a l’ofensiva i ha anat retallant drets a la classe treballadora. I l’esquerra mainstream, covarda i excessivament conservadora, ha anat assumint -amb matisos cosmètics- les retallades socials que la dreta ha anat perpetrant. Aquesta situació ha arribat -ja ho havia fet a la segona legislatura de Zapatero, però potser no amb aquest desvergonyiment.
Som a poques hores que al Congrés espanyol es vote una modificació de la contrareforma laboral que el Partido Popular va aprovar fa alguns anys. Ja sabem que, per a la dreta, tot alló que vaja acompanyat de l’adjectiu «laboral», és emprat per anorrear drets de la classe treballadora i la xicoteta empresa. El «gobierno más progresista de la historia» i la seua ministra comunista de capçalera, es mostren cofois i satisfets de presentar una reforma laboral que no podrà ser millorada en tràmit parlamentari i que no va al moll de l’os en la recuperació dels drets laborals que la dreta va esquilmar a la classe treballadora. Faria riure si no resultara tant perniciós.
Els sindicats majoritaris -paraula que, en aquest context, podem emprar com a sinònim de sistèmics-, al costat de la patronal que va aplaudir amb les orelles la reforma del PP, han acordat una reforma que, si la presentàs el PP, provocaria carrers plens i, segurament, algun intent de vaga general. Ara no. Ara la CEOE i el capital financer aplaudeixen el PSOE perquè fa el que el PP no podria fer. Ara governen els bons. Cuerpo a tierra, que vienen los nuestros.
A nivell de tot l’estat espanyol, només les esquerres nacionals gallega, basca, catalana i valenciana (BNG, EH-Bildu, la CUP i Esquerra Republicana) han plantejat açò com el que realment és: una acció fatxenda del Govern de l’Estat, un lo tomas o lo dejas amb cap intenció de negociació, com si el Govern espanyol estigués suportat per una ampla majoria absoluta i no per una geometria variable que pivota -ha de pivotar- cap a l’esquerra.
La tristor, un cop més -i en van…-, es va tornant en decepció -i en van…- quan forces sobre el paper progressistes, compren el marc de Yolanda Díaz i votaran a favor d’una rebaixa sense precedents d’allò que duien en el seu programa electoral. Más País, Compromís i els mateixos artífexs, Podem i Esquerra Unida. Açò, però, també clarifica l’espai -un cop més- i deixa l’opció independentista al País Valencià, com l’única força al costat dels interessos de la classe treballadora. No podem permetre que uns retocs de maquillatge aplaudits per la FAES a la reforma de Rajoy es facen passar com una gran conquista social.
Cal, però, fer un avís a navegants; parafrasejant Alcalá-Zamora: Compromís i Unides Podem no poden ser alhora el Bismarck d’Espanya i el Bolívar del País Valencià. Hom no pot jugar tots els papers de l’auca. Sobretot quan no està disposat a fer enutjar, encara que siga una miqueta i de tant en tant, el PSOE.
PS: Quan li preguntaven a Margaret Thatcher sobre quina havia estat la fita de la que se sentia més orgullosa del seu mandat, ella responia «del Partit Laborista», insinuant amb la finezza britànica, que havia fet virar l’esquerra cap a les seues posicions. És possible que, si avui, li preguntàssem a la FAES de què es senten més orgullosos, podrien respondre «de la reforma laboral del PSOE i Podem». I alguns, els la votaran.
