Totes les nacions necessiten mitologia. Tots els nacionalismes -siguen d’alliberament o opressius, i en especial aquest darrer tipus- necessiten d’un continuum des de la seua fundació fins a l’actualitat -Don Pelayo o Jaume I, em permetreu la gosadia, venen a fer el mateix paper per a espanyols i per a valencians, respectivament.
El continuum carpetovetònic -l’únic que ha tingut la capacitat d’afirmar-se a ell mateix per la força de les armes, l’escola jacobina i, més recentment, els mass media-, que representa un nacionalisme opressiu i excloent, és el que va provocar, per exemple, que el feixisme tingués una versió hispana sui generis, vestit de nacionalcatolicisme.
Pocs binomis com aquest són capaços de resumir amb tanta claredat les bases d’un projecte nacional. Pocs binomis com aquest estan encara tan vius en la societat en què vivim.
La dreta espanyola -en la qual incloc, per descomptat, PP, Vox i els tres o quatre de Ciudadanos que encara no han fet un Toni Cantó; però també els Rodríguez-Ibarra o els Bono de rigor- segueix ací emmarcada des de l’Antic Règim, passant per la pèrdua de les colònies o el Franquisme. No han evolucionat massa. Tots els seus interessos es resumeixen en dos: Amb qui follen els espanyols i la unitat d’Espanya.
La primera de les afirmacions -volgudament ofensiva, ja m’ho perdonareu- és al que han quedat resumits els deu manaments que Moisés va baixar de la muntanya; «no robar» o «tractar al proïsme com vulgues ser tractat» són, segurament, més vistos com a «recomanacions» que com a normes morals o divines. Butxaques ben plenes dels diners d’altri mentre la Llei dels matrimonis del mateix sexe segueix al Tribunal Constitucional per obra i gràcia del Partido Popular.
La segona, la sacrosanta unitat d’Espanya -que ja era només una quan les Corts de Cadis i de la qual només en queden les despulles-, avui està vestida de «Constitucionalisme», però la Constitució espanyola -que parla d’interés general, de dret a la vivenda i de la no-discriminació, per exemple- ha quedat reduïda al seu article 8è:
Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.
Feijoó, ànima galleguista i moderada del PP -si aquest és el moderat, espereu que vinguen els fatxes- afirma que la renovació del CGPJ -obligatòria i mandatada per la Constitució- no es pot acordar amb el PSOE, perquè ells «han de protegir tota la Constitució». Traducció: totes les normes queden per sota de la unitat d’Espanya. Tots els acords entre forces democràtiques són il·legítims si jo considero que està en dubte l’únic manament constitucional -l’únic manament «nacional»- sobre el que he construït la meua mitologia. Mitologia personal i política.
No importa el dret a l’habitatge. Com no importen les garanties judicials. Com no importa que les llengües diferents del castellà seran objecte d’especial respecte i protecció. Només importa Espanya, l’España una, l’España grande, l’España libre. Eixa España de moralina, de «fes el que jo diga, però no el que jo faça». Eixa España en la que cadascú només folla amb qui toca. De cara a la galeria, si més no.
