Quan jo era menudeta, la senyora Rottenmeier era la censora i repressora infantil oficial, tal com apareixia en la història de Heidi, l’orfeneta alpina que tant ens commovia amb la seua espontaneïtat. Tal era el rebuig, que encara la utilitzem quan volem parlar de censura. Però no és ficció, això de la repressió i censura, no. El món està ple de rottenmeiers que ens volen tallar les ales. I tots recordem com, en el franquisme, existia una censura oficial sobre tota mena de creació artística o de llibertat d’expressió. I ara, amb el neoliberalisme assilvestrat, tota mena de censures ens acacen. És l’Estat, és el poder, el censurador per antonomàsia, i, en la mesura que siga més o menys autoritari, exercirà la censura amb més fúria o no.
Però no només és l’Estat, el poder institucional, l’únic censor; també la societat, els ciutadans, s’erigeixen en censors de vegades. Quan l’escala de valors és distinta o diferenciada entre els ciutadans (més clàssics, o més innovadors; més puritans, o més tolerants; més religiosos, o més escèptics…) és quan es pot donar que uns, possiblement majoritaris o possiblement més senyalats…, es manifesten com a censors, potser per percebre que es fa un atemptat contra els seus valors o potser per interés o potser per… I aquí radica l’oportunitat i l’aprofitament per part dels poders establerts, quan, amb la idea o intenció de formar «opinions públiques» favorables o contràries a determinades situacions o fets, manipulen els grups socials: així, es convertirà la mateixa societat en la censora, -millor en direm: una part- autocarregada d’uns determinats valors que creu universals, fent el treball d’un determinat poder que es resisteix a canviar per raons econòmiques, religioses, ètniques…
La censura es pot presentar de moltes maneres: principalment per via institucional, però també es pot presentar en forma d’amenaces, insults, o intimidacions, com igualment també a través de l’autocensura (una mostra: fins fa poc, ningú no parlava ni criticava públicament la figura del rei Juan Carlos).
De vegades sorgeixen instàncies censores més sibil·lines, com, per exemple, en ares d’objectius grandiloqüents com puga ser, per exemple, la llibertat de premsa, s’oculten altres interessos com són la manipulació de les gents o les ganes de guanyar diners o el que anomenen “llibertat d’empresa”, empresa que és finançada i alhora finança i, per tant, mana i dirigeix les tribunes mediàtiques, sense límits, cap als seus interessos.
És notori com alguns mitjans estan informant sobre la cimera de Dubai pel clima, COP28, presidida pel sultà Al Jaber, empresari petrolier (quina paradoxa més gran!) qui diu que no està comprovat que siguen els combustibles fòssils els responsables de l’escalfament global (després se’n desdirà) o en el Caire COP27 de l’any 2022, que va estar esponsoritzada per la Coca-Cola, màxim contaminador de plàstics mundial (la rabosa cuidant del galliner). O com grans mandataris diuen que «Israel té dret a defensar-se», però no diuen res si «té dret a ocupar terres d’altres des del 1967 (Guerra dels 6 dies, iniciada per Israel amb l’atac a les bases aèries d’Egipte), o des del 1948 (creació de l’Estat d’Israel)». O, a casa nostra, la censura per Tik-Tok de la portada d’un llibre d’Anna Moner amb un quadre renaixentista que, oh!, mostra uns pits al descobert.
Arribats ací, hauríem de preguntar-nos: per què fa tanta por la llibertat d’expressió?, i per què atempta la censura, especialment, contra la llibertat de creació? I, ens preguntem necessàriament: què és l’Art, o les Arts? Per què les censuren?…
Les arts busquen expressar, a través de mitjans diferents, el món de les inquietuds humanes, no importa si són reals o imaginàries, i ho fan a través de l’ús d’expressions simbòliques o amb analogies suggeridores. Per tant, l’art va més enllà de la realitat, planteja problemàtiques i preguntes, projectant-nos cap al futur i ens porta a situacions novedoses, inquietants, o crítiques. D’aquí la por i la cautela dels poders constituïts contra tot allò que puga ser crític amb ells; i, en conseqüència, pot aparéixer la censura, real o encoberta. En el fons rau el menyspreu que atorga el desconeixement, la ignorància i les nul·les ganes de reflexionar (o el pur interés) a partir d’una obra d’art.
En favor de l’Art, de la llibertat de creació (de la llibertat d’expressió), hauríem de dir que l’art no dona respostes ni solucions úniques, sinó que ens fa participar, ens convoca perquè pensem opcions i eixides més enllà d’allò que tenim al davant. Ens fa més crítics, i de rebot més lliures. Sense llibertat d’expressió, sense la reflexió que comporta, això no seria possible. I, clar!, no podem dir una altra cosa que: censura no!, gràcies.
