Hi ha pobles que han crescut resistint, i d’altres que, per sobreviure, han après a cedir. Els valencians, massa sovint, hem pertangut a aquest segon grup. Hem cedit en llengua, en institucions, en símbols i en finançament. Hem cedit pensant que així guanyaríem pau, que cedir era el preu de la convivència. Però la història ens ha demostrat que cada vegada que hem cedit, hem retrocedit un pas més cap a la invisibilitat.
Després de la derrota d’Almansa, el 1707, ens arrabassaren els Furs —la nostra pròpia llei, fruit d’un autogovern que havia sigut admirat a Europa. Es van imposar les lleis inferiors de Castella i es va obrir una ferida que encara supura: la d’un poble que va perdre el dret de governar-se a si mateix. Allò es va justificar com una necessitat per a la unitat, però una unitat que imposa la submissió no serà mai una unitat veritable.
Amb el pas del temps, la cessió va continuar. Durant el segle XX, mentre altres territoris avançaven en la defensa dels seus drets i identitat, nosaltres callàvem per no molestar. En la transició, vam acceptar una autonomia de segona, sense reconeixement ple ni competències justes, i vam assumir un finançament que ens ha deixat en una situació d’inferioritat respecte a altres territoris. Hui, cada valencià rep menys recursos que la mitjana de l’estat, i això es tradueix en hospitals amb menys mitjans, en escoles amb menys professors, en serveis socials més febles. Cedir ha tingut un preu molt car: el nostre benestar.
La batalla de València fou un altre capítol trist de la nostra tendència a cedir. Davant la manipulació, la por, les amenaces i la divisió interessada, molts van optar pel silenci, per la prudència mal entesa. I d’aquell silenci van nàixer ferides que encara hui ens separen i que no poden tancar-se. Hem permés que ens furten símbols que eren de tots, noms que eren de tots, que ens qüestionen la llengua que parlem, que ens convertisquen en estranys a casa nostra.
Cedir el nom, cedir la bandera, cedir la veu… I què hem aconseguit? Res més que animar a qui, des de sempre, només en volia més. Cedir no ha apaivagat l’adversari —l’ha envalentit. Davant cada renúncia, ell ha vist una oportunitat per continuar avançant, per empobrir-nos més, per convertir-nos en una simple perifèria sense orgull ni capacitat de decidir res. Perquè eixe és exactament el seu objectiu, innegable a la vista de com es comporta el govern de tots.
En vista de l’evidència que cap cessió no frenarà a l’adversari, potser ha arribat l’hora de posar fi a aquesta inèrcia. No per rancor, sinó per justícia. Els valencians necessitem un canvi d’actitud. Necessitem tornar a mirar-nos sense complexos, reconéixer la nostra història amb les seues llums i ombres, i assumir que només depén de nosaltres deixar de cedir. Cap altre poble vindrà a defensar el que és nostre. Només ho farem nosaltres si ens ho creiem.
Reconèixer-nos vol dir recuperar la memòria: saber que vam tindre furs, institucions i cultura pròpia.
Defensar-nos vol dir exigir un finançament just, una llengua respectada i un futur digne per als nostres fills.
Estimar-nos vol dir deixar de demanar perdó per existir, i començar a viure amb orgull allò que som.
Ja n’hi ha prou de cedir. Ja n’hi ha prou d’intentar no molestar (entendreu a qui faig referència) quan l’adversari no mostra cap limitació en la seua obsessió aniquiladora. És hora d’alçar el cap, de parlar clar i de construir un futur que no siga heretat de la renúncia, sinó fruit de la convicció. Que ningú ens torne a dir mai més què hem de ser ni com hem de dir-nos. Que ens tornen les nostres glòries ofrenades, perquè mai les han merescudes.
Els valencians només volem existir, i existir vol dir alçar la veu i recordar al món que encara som ací —fermament, serenament, i sense demanar perdó.
