Aquest pensament del filòsof i matemàtic, Blaise Pascal, Allò que és veritat en una part dels Pirineus és una mentida a l’altre*, no sols és cert de país a país, sinó també entre sentits comuns establerts i ordres establerts del mateix país.
Els sentits comuns establerts, en consistir en creences, que són les maneres de separar el real de l’irreal1 seran una mena de dogmes. I els ordres establerts, en ser entramats de poder i d’interessos als quals els sentits comuns establerts respectius els donen la raó i hi són solidaris1, seran totalitarismes. I, per ser una mena de dogmes i una mena de totalitarismes, els sentits comuns establerts i els ordres establerts, evidentment, estaran en relació de cercle viciós.
Més: entre els ordres establerts -amb els seus respectius sentits comuns establerts- hi haurà una relació d’antagonisme absolut. En conseqüència, seran conjunts disjunts tancats a pany i cada ordre establert es creurà ser l’ORDRE, i que el seu sentit comú establert és la VERITAT, tot desqualificant l’ordre oposat com a FALS i al seu sentit comú establert com a MENTIDA -una pretensió que, per cert, reforçarà la relació d’antagonisme absolut.
En resum, tot parafrasejant el filòsof i matemàtic, Michel de Montaigne, tot allò que en un ordre establert es concebrà com a VERITAT es considerarà com a MENTIDA en l’ordre establert oposat i viceversa.
Però, paradoxalment, els ordres establerts i sentits comuns establerts que estan en relació d’antagonisme absolut en un nivell, en un altre de superior estaran acoblats amb els mites i rituals pertinents per a reforçar la unitat del sistema –sempre, és clar, que l’antagonisme absolut no els porte a la ruptura.
Un efecte de l’antagonisme absolut serà que la gent amb un sentit propi –amb creences pròpies – estaran abocats a un doble lligam, estructurat en forma d’il·lusió d’alternatives: malament si opten per un ordre establert, malament si opten per l’altre. Tertium non datur. I la metacomunicació, prohibida.
Un maniqueisme en forma de dilema capciós en què si la gent amb sentit propi (amb creences pròpies) cauen, o bé es despersonalitzaran o bé s’alienaran… Però que encara que se n’abstinguen, del càstig, no s’escaparan. Els espera l’ostracisme. Un càstig, potser, superior als anteriors si fem cas al filòsof i psicòleg, William James:
The worst punishment imaginable would be a complete ostracization from one’s fellows. Losing one’s nature as a being –for- others can be more of a condenation than any inprisonment2.
Unes indigestes i funestes experiències que la gent amb sentit propi (creences pròpies ) podrien estalviar-se, encara que no siguen genis, i feren cas a aquest consell del filòsof i matemàtic Bertrand Russell per a genis incompresos:
A restless and intelligent young man whose ideas and aspirations are not accepted in his town may be perfectly normal elsewhere. Find that place and go3.
Però, potser, una millor opció que la fugida siga l’enfrontament amb el context, tot creant grups de plausibilitat4.
————
(1) Els pensaments en cursiva corresponen al sociòleg, Lluís Aracil. Pròleg a Dir la Realitat, Editorial Països Catalans.
(2) El pitjor càstig imaginable seria un complet ostracisme per part de l’Altre. Perdre la natura de ser per a l’Altre pot ser més severa que qualsevol presó.
William James, filòsof i psicòleg
(3) Un jove inquiet i intel·ligent, les idees i aspiracions del qual no són acceptables en el seu poble, pot ser d’allò més normal en un altre lloc. Troba eixe lloc i ves-te’n.
“Consejos per a genios incomprendidos”, Bertrand Russell. Es pot trobar en El maltrato psicológico, José Luis González de Rivera, Espasa-Práctico. I en The conquest of Hapiness, Bertrand Russell, Penguin Random House. I en La conquista de la felicidad, Bertrand Russell, Espasa-Calpe
4) Un grup de plausibilitat és un grup en què:
- Hom se sent estimat.
- A hom se li confirma el seu self (autoimatge) i no li cal cap pseudoself.
- Hom té un reconeixement i un crèdit.
- Es fa real el seu marc de sentit: visió del món, sistema de valors, esquemes de percepció i interpretació…
- Per a ell, és un home –un àmbit social en què troba llibertat i seguretat.
- Hom té advocats del diable.
