Veig la foto de la delegació valenciana al congrés del PP envoltant Carlos Mazón i em pregunte de què riuen. Mentre el PP estatal reforça les càrregues contra el govern de Pedro Sánchez, fa la impressió que Mazón ha sobreviscut i se’l veu enfortit, eufòric fins i tot, pensant potser en el proper dinarot. L’aparell de poder del partit orgànic de l’oligarquia es posa en marxa, impasible el ademán, que deien els seus avis. Passa per damunt de la memòria dels 228 morts de la barrancada, passa per damunt dels interessos dels valencians i de les valencianes, fins i tot del nostre dret a la vida. Mentrestant la calor apreta i l’aigua del mar es calfa. La gent ja parla amb temor de la tardor i de les tronades que vindran sabent com sabem que estem en mans d’incapaços, de senyorets maldestres i de miserables. El turisme sembla que bat rècords, que ho he sentit dir abans en la SER. Hosbec somriu, els delegats del PP amb mentalitat provincial i voluntat de fer carrera a la cort, somriuen, Carlos Mazón somriu. Que li donen una altra medalla com aquella del 29 d’octubre i faça com si la mossegara. Els campions tornen a guanyar.
Mentrestant, Maria José Català manté el cap i casal a la vora mateixa del caos circulatori. La utopia motoritzada, més i més cotxes. I programa els seus grups de capçalera a la fira de juliol. Els Meconios cantaran que tornarem al 36 i l’equip de govern ballarà. Diu que ho fa en nom de la llibertat d’expressió mentre el cartell dels concerts d’enguany mostra ben a les clares que és el resultat d’una porga. El valencià, exclòs. Per a ell no hi ha llibertat d’expressió. Com en el franquisme que enyoren, la clau és no clavar-se en política (és a dir, reforçar la seua) i parlar la llengua de l’imperi. Pobra pàtria la que s’ofega de calor i espera les barrancades mentre sonen com a banda sonora cançonetes tontipop d’ultradreta.
Mentre tot això passa, Compromís camina amb pas decidit cap al trencament. Els seus diputats al Congrés de Madrid ja han partit palletes mentre en l’executiva s’han dit el nom del gos durant hores. Impressiona la contumaç persistència a afalagar l’amo, la convicció provinciana amb la qual la gent d’Iniciativa (ai!) es nuga a l’escó esperant la resurrecció de Sumar al tercer dia, el segon adveniment de Yolanda (tornarà i serà milions) o simplement que la propera marqueta madrilenya els agafe ben situats (Multiplicar, Más España, Podremos?). Jo el que tinc és moltes ganes de veure el proper logo, quin és el líder carismàtic del moment populista de la desfeta que presta el seu rostre heroïficat. T’imagines que fos el retrat d’Alberto Ibáñez? No ho crec, que els diputats provincians estan per a posar els vots i per a callar, que la gran política ja la fa Urtasun entre invocacions a Joan Vicent Estellés.
I cau la calor a la Safor i a totes les comarques. A la Safor a més es preparen jures de bandera civil, perquè cal sobreactuar la condició de súbdit agraït, el que diga el senyoret, tot per a vosté que ve d’on demana el poder i la glòria, i quin honor ser utilitzat, espoliat, menyspreat per l’estat espanyol. I això és el PSOE qui ho fa. Per déu, per la pàtria i el rei. I pel poder judicial, i els senyorets, i Florentino, i l’IBEX 35, i visca la guàrdia civil. I la gent s’amuntega en els trens de rodalia que no s’han cancel·lat, i pateix quotidianament les conseqüències de l’infrafinançament, i continuen les obres del port i potser es perden diners en comissions engreixant el sistema de la cort, i totes eixes coses que sabem i patim i ens recorden la nostra condició quasi colonial, de perifèria per a ús del centre, de parc temàtic per a madrilenys. I el dels PP fer carrera per veure quin xiquet o xiqueta de bona casa es fa càrrec de l’administració colonial, i els del PSOE esperant a veure què diuen a Madrid i jurant bandera. I una part de compromís dient que ja ens va bé, que no hi ha res a fer, que els valencians i les valencianes som provincians perquè el món ens va fer així i que com que l’important és traure escons i que als professionals de la política que han covat i nodrit no els falte de res, doncs a donar-los provincianisme i glamur madrileny.
Abans em venia al cap el poema de Salvador Espriu i ara complete la cita. Perquè és el que ens queda contemplant com el nostre poble no és la prioritat per a gairebé ningú, mai és el moment, perquè pensen que el gran món té la seua capitalitat a Madrid i també els temes importants. Per això, amb aquesta sensació de pertànyer a un poble orfe, pintoresc i subaltern, i amb tota la pietat del món pels qui tornaran a votar a qui ens espolia, als seus delegats autonòmics, als seus resignats col·laboradors necessaris (i interessats), i també amb pietat pels qui juren bandera i sobreactuen pertinença a una comunitat que els menysprea i no els vol, cite l’assaig de càntic en el temple i el faig meu, perquè és exactament així, perquè estime amb un desesperat dolor aquesta meua pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
