En el moviment climàtic, des dels seus inicis, hi ha hagut la disjuntiva. Per dir-ho amb una metàfora: o descriure l’«infern» climàtic o el «cel» climàtic.
Fins ara, la tendència general del moviment climàtic, és alertar de l’«infern» climàtic: avisar d’inundacions, sequeres, etc. Que han vingut i continuaran venint. Com una forma d’activar la població enfront de l’amenaça. Després de dècades d’avisar de l’«infern» climàtic, està vist que no ha funcionat.
En les investigacions sociològiques que s’han fet, s’ha comprovat que explicar les catàstrofes climàtiques, presents i futures, i no donar solucions és contraproduent, ja que indueix a la impotència: «Què hi farem!»
Ja que comunicar l’«infern» climàtic no ha funcionat, hi ha la possibilitat de provar el «cel» climàtic. És a dir, dibuixar com seria la vida en la Terra donant solucions per frenar el calfament del planeta on vivim.
David Vicente va fer el doctorat sobre filmografia que tractava el canvi climàtic i no va trobar cap pel·lícula que parlés de com enfrontar-se a la crisi climàtica des de punts de vista constructius, és a dir, de com frenar-la i revertir-la. Totes les pel·lícules que va analitzar mostren els efectes aterridors del canvi climàtic, però no s’explica com s’ha arribat a aqueix punt, ni quins n’han sigut els causants; per tant, l’espectador no el pot atribuir a res en concret. I les que estan una mica bé, no estan fetes per al públic en general, sinó per a una audiència que ja n’està convençuda.
Justament després que David Vicente publicara la seua tesi doctoral, es va estrenar el documental Mañana (Demain), de Cyril Dion i Mélanie Laurent, que és la primera pel·lícula que, clarament, descriu pràctiques reals del món per a frenar el canvi climàtic. Experiències econòmiques, monedes locals, agricultura regenerativa, etc., que ja estan funcionant!
Recentment, s’ha estrenat una docusèrie que és un excel·lent exemple del com s’ha de continuar comunicant el calfament local: parlar de les solucions. I solucions que ja tenen anys funcionant i estan comprovades. Descriure experiències constructives de com solucionar problemes que afecten directament al nostre clima. La sèrie Hope, estamos a tiempo, molt recomanable (es pot veure en RTVE play), és una producció on es descriuen experiències reeixides de espais naturals deteriorats que s’han revertit, generant una gran riquesa de vida natural. Nous processos industrials, com la fabricació de ciment, amb una mínim consum d’energia, comparat amb el la fabricació convencional, etc. És la sèrie documental més vista de la televisió pública espanyola en aquests moments.
Per descomptat, publicar una pel·lícula i una docusèrie no farà frenar el canvi climàtic. El que em sembla important és inaugurar una nova tendència comunicativa: com crear «cels» climàtics. Contra més «cels» climàtics es creen a la població li resultarà més creïble que es pot revertir el calfament global.
Si t’interessa el tema, he escrit altres articles en Diari La Veu (ací en ens un, i ací en tens un altre) sobre les noves maneres de comunicar la crisi climàtica, basades en recerques de ciències socials que han comprovat que funcionen moltíssim millor que parlar de PPM de CO2.
Si vols saber més sobre com comunicar el canvi climàtic per a arribar a la major part de la població, en el meu llibre Deixar de ser el germà xicotet de la política, ho tracte amb més profunditat. Ja el pots encomanar en la teua llibreria favorita.
La repetició continua, insistent d’aquests tipus de missatges facilita que la població incremente la consciencia. I sobretot, la implicació en canviar la forma de viure per mantenir un clima benigne.
Carles Porcel és capacitador de polítics i activistes.
