El tema del referèndum o consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya torna a estar d’actualitat, encara que des de fa alguns anys no ha deixat de ser tema de debat de més o menys intensitat.
L’independentisme català demana al Govern el compromís de poder fer un referèndum en què Catalunya decidisca la independència d’Espanya o la permanència en la pell de brau. Això, com sabem, xoca amb la llei suprema espanyola, la Constitució de 1978, que no permet eixa classe de consultes i que prescriu que Espanya és indivisible. Però en este món tot és divisible, desmembrable i trossejable. I tot es pot ajuntar, apegar i unir. De bon grau o a la força, tant les divisions com les unions. Millor que tot es faça acordat per les parts i en harmonia. A la força, res.
A Catalunya, probablement, sempre hi haurà la reivindicació per la independència, per tant, cal que en algun moment s’arbitren propostes que resolguen eixa qüestió per molts anys.
Fan falta canvis constitucionals, quan puga ser, amb les condicions i procediments que pertoquen i establir les regles consensuades per les majories corresponents, per a poder fer eixa classe de consultes. La mitat de la ciutadania catalana, pam amunt, pam avall, pot ser partidària de la independència, però l’altra mitat, amb la mateixa oscil·lació, preferix la pertinença a Espanya. L’empat, entorn del 50%, entre els uns i els altres seria infinit. Caldria establir un marc de majories qualificades, tant en el Parlament català com en un hipotètic referèndum. Si per a elegir determinats càrrecs i per a modificar o reformar l’Estatut i altres lleis calen majories qualificades del Parlament català, en una decisió amb tanta transcendència com és la independència d’un territori, amb més motiu calen eixes majories reforçades, demostratives de la voluntat dels catalans, en seu parlamentària i entre la ciutadania. I no de la mitat o menys de la mitat,
Al Quebec, després de dos referèndums d’independència respecte al Canadà, es va promulgar la Llei de Claredat canadenca, establida a propòsit del cas del territori quebequés, que dona bona cosa de claredat i llum per al cas de Catalunya, ja que establix les majories qualificades entre la ciutadania per a seguir amb el procés d’independència (del Quebec del Canadà). També, i molt important i determinant, disposa la possibilitat que les zones o concentracions poblacionals contràries a la independència puguen quedar-se com estan, unides al país confederal canadenc. Vaja, si el Canadà és divisible, el Quebec també. Segurament Mont-real s’hi quedaria com està, adherida a la Confederació canadenca.
Els dirigents espanyols, incloent-hi, per descomptat, els catalans, deuen ser realistes, justos i audaços alhora, i fent els canvis o reformes pertinents caldria que establiren una llei semblant a la canadenca, en què es disposen les majories qualificades, primer del Parlament català, i si s’hi dona eixa majoria en seu parlamentària, després, consulta a la ciutadania, també amb majoria qualificada. I que les zones que ho decidiren continuaren com estan, en l‘Estat espanyol. I seria curiós que Barcelona, la seua àrea metropolitana i gran part del litoral català continuaren sent espanyoles.
En l’actual tessitura política, no és fàcil que ací a Espanya s’acorde o s’inicie una via com al Quebec. Si hi ha un nou govern progressiste, no és fàcil que mamprenga eixa via, encara que li correspondria, per flexibilitat política i ideològica. Eixa decisió podria prendre-la el Partit Popular, si no depenguera de Vox. Recordem quan Aznar parlava català en la intimitat. I especialment, recordem quan va dir que si ETA abandonava la violència, es podria parlar i negociar de tot.
I recordem també que el servici militar obligatori el va suprimir el PP d’Aznar. Eixa supressió, que era una reivindicació més prompte de les forces progressistes, si ho haguera decidit el Govern del PSOE, haguera provocat un gran moviment en contra per part de les forces reaccionàries. Per tant, era la dreta la que podia eliminar el servici militar obligatori. La política, a vegades té eixes contradiccions. I mentres van gestant-se eixes propostes, cal enfilar el projecte federal, com proposa el ja senador Ximo Puig. Però d’eixe tema en parlarem un altre dia.
