A l’article precedent, «El Castelló antonomàstic», hi traçava el perfil del topònim Castelló/Castellón en la seua condició formal, diguem-ne filològica. Ara, no entendríem res de les llengües, ni de cap dels seus elements, si les consideràvem desconnectades del seu component d’ús, de les peripècies que han condicionat, al llarg de la història, el seu ús social. Per això, al text anterior avançava que Castelló és el topònim per antonomàsia profundament arrelat a la llengua de la ciutat de la Plana –sobretot al veïnat que s’hi manté lleial–, alhora que Castellón ha passat a representar ací l’alternativa castellanitzadora.
Al llarg del darrer quart del segle XIX, el sector acastellanat de la ciutat de València va començar a projectar damunt el país el mite del bilingüisme, una maniobra activada, com és sabut, amb l’objectiu d’arraconar la llengua popular, el català. Convé no ignorar que aleshores la població de Castelló era monolingüe valencianoparlant, un monolingüisme que no alteraven certs hàbits socials d’un grapat de famílies locals, les quals tampoc no deixaven de ser catalanoparlants passives. Mentrestant i a pesar de la lleialtat lingüística de la ciutat, el topònim Castellón continuava guanyant terreny dins els cercles de la cultura i sobretot de l’administració, castellanitzats progressivament.
D’aquesta manera, el procés castellanitzador impulsava l’estratificació dels usos lingüístics públics i, en conseqüència, es difonia el prejudici que el valencià (i, per tant, el topònim Castelló) era una llengua d’espardenya, del veïnat llaurador i analfabet. Amb el panorama social dominat per una tal ideologia, el terme Castellón havia perdut la seua condició de variant primitiva de Castelló i es consolidava com a marca distintiva de l’altra llengua, la forastera. A fi de comptes, la defensa del terme Castellón es tornava invitació a passar-se al castellà.
Per si considereu desproporcionada l’afirmació que acabe de fer, he de recordar-vos que els noms propis –tant els de persona com els geogràfics, Castelló, per exemple– contenen la capacitat de representar identitats en grau eminent. No cal insistir en la profunda significació que té, per a cadascú, el nom que l’identifica com a individu, com a membre de la seua família, o com a veí del seu poble. Convé que ens hi fixem bé.
Havíeu pensat mai en la perversió que representa el fenomen «desvalencianitzador» dels nostres noms, antropònims i topònims? Considereu que tant és que us diguen Francesc com Francisco?, Consuelo o Consol? A la base de la substitució lingüística hi ha la degradació onomàstica; per exemple, el canvi de Castelló per Castellón.
En aquest sentit, fa cosa de tres-cents anys que el terme Castellón ha entrat a formar part d’una vasta operació consistent a bastardejar els topònims i antropònims propis del país. A efectes il·lustratius, ací en teniu una mostra mínima: Mazón, Lidón, Zafón, Azcón o Benicarlón, contrafets damunt Maçó, Lledó, Safont, Ascó i Benicarló. Si seguíem per aquest camí ens trobaríem amb invents pintorescos, com ara: en lloc de Saragossà, Zaragoza i Zaragozá; en comptes de Jovany, Jovani i Jovaní; per Jover, Chover; i d’altres aberracions múltiples, com Ponz o Dolz, incompatibles amb els sistemes fonètic i morfològic de l’espanyol, al qual pretenen pertànyer; etcètera.
D’alguna manera, la forma Castellón ha passat a integrar aquest apartat de desgavell onomàstic, que reclama de ser rectificat per un projecte polític seriós i engrescador de normalitat social, de dignificació de la llengua històrica i identitària de Castelló. Decididament, al segle XXI, el terme Castellón és, clar i ras, superflu com a representant oficial de cap municipi del país.
En fi. Durant la formació del català, la forma Castellón va aparèixer com a variant de Castelló, una funció que no va tardar a difuminar-se. Posteriorment, va passar a ser marca representativa del programa centralitzador de l’Espanya castellana. En definitiva, constitueix una contradicció insuportable la pretensió de restituir-lo com a topònim oficial d’un municipi valencià. A més de superflu, és conflictiu.
