La setmana passada els grups parlamentaris de PP i Vox a Les Corts van anunciar, entre una bateria de noves propostes, una Llei de Llibertat Educativa. El propòsit d’aquesta nova llei és que les famílies trien a partir d’ara si volen que les assignatures escolars siguen impartides en valencià o no. També proposa que ja no calga exigir al professorat titulació en la llengua pròpia del país.
A mi, la veritat, tot el que tinga relació amb la llibertat em sembla molt bé. És tan bonica la llibertat! Però la pregunta que em faig, arribats en aquest punt, és per què PP i Vox no ens alliberen totalment, com en aquella cançó del Titi: Libérate, libérame. I és que, vegem, si la llibertat és tan bona, per què reduir-la només al valencià? Jo proposaria solemnement que, a partir d’ara, les famílies pogueren triar absolutament tot el que hagen d’aprendre els seus fills. Que el valencià siga optatiu, però també el castellà, les matemàtiques, la Física i Química, la informàtica, l’Educació Física o la Religió. Bé, la Religió no, això que siga obligatori, perquè potser després els alumnes no van al cel i això sí que seria una mala passada.
El castellà optatiu és una mesura que cau pel seu propi pes. Al capdavall és una llengua que només és la pròpia d’una part dels habitants d’Espanya, ni tan sols de tots. Per tant, és poc pràctica per anar per Europa, ja que hi és clarament minoritària. El català també hi és una llengua minoritària, però es parla a Espanya, a França i a Itàlia, i per tant va més en consonància amb l’horitzó multilingüe i multicultural característic del nostre país europeu.
No entenc per què ha de ser obligatori saber castellà o fer classes en aquest idioma quan vivim en societats on es parlen moltes llengües. És que l’àrab, per exemple, no és una llengua digna per a impartir matemàtiques en un institut valencià? Al cap i a la fi, els àrabs habitaren el Regne (àrab) de València durant 800 anys (huit-cents!), i ara mateix és el mitjà de comunicació habitual de centenars de milers dels nostres conciutadans. Llibertat, doncs.
Però seguim alliberant-nos. Què passa si a uns pares no els va bé que el seu fill aprenga matemàtiques? Potser pensen –i jo no sabria llevar-los la raó- que, tal com està el món, aprendre àlgebra, derivades o arrels quadrades siga una pèrdua de temps. Amb una bona calculadora va que xuta! Total per a després tindre treballs escombreria i cobrar mil euros!
També hi haurà honrats progenitors que no estiguen disposats que els professors d’Educació Física facen córrer els seus fills. Quin atreviment! Si els xiquets són sedentaris per naturalesa, quin mal fan? I què em dieu dels professors que pretenen ensenyar-los filosofia? Però si la filosofia no serveix per a res! Ensenyar a pensar, ves quin atreviment! Pensar tot el món pensa, mal que bé. Així que votem si volem que s’ensenye filosofia i arreglat.
El més xulo de la llibertat és que és un no parar. Per què he d’aturar-me forçosament si un semàfor està en roig? Ho diu la llei, sí, però, qui ha votat eixa llei? Els qui hem viatjat una mica hem pogut comprovar què passa a les ciutats on no hi ha semàfors o, si n’hi ha, no es respecta cap codi de circulació. Això jo ho he vist al Caire amb els meus propis ulls, per exemple. El més bonic de les ciutats on els conductors tenen llibertat és que cada petit trajecte és una aventura, una odissea en miniatura que no saps mai on et portarà (potser al cel…).
I així amb cada aspecte de la vida quotidiana. Per això recomane als nostres honrats diputats del PP i Vox que siguen valents de veritat, que no circumscriguen només la llibertat a això del valencià. Llibertat total, per a tot, en tots els àmbits, arreu i sempre. Que bonica seria la vida, no? I el que diu la vida diu la selva, però no ens ha de fer por res. No són feliços els animals, vivint sense normes? Doncs això.
