De vegades no podem de deixar de somiar desperts, resulta inevitable. Fa uns mesos, escoltava un suggeridor CCCC pòdcast d’Amàlia Garrigós i d’Edu Comelles sobre les cases literàries, un viatge sonor per alguns espais literaris lligats a figures de les nostres lletres, com ara Josep Pla o Joan Fuster. I no vam poder deixar de pensar en una ruïnosa edificació que estem veient deteriorar-se, any rere any, en un carrer de Llombai, a la Ribera del Xúquer.
Es tracta d’una construcció dels anys trenta del segle passat que es va fer construir un personatge valencià i valencianista al poble dels seus avantpassats, com a refugi per al descans: el Xalet de Puig Espert.
El propietari originari, Francesc Puig Espert (València 1892- Asnierès-sur-Seine, 1967) fou, a més de polític republicà i professor d’institut, un escriptor de renom durant la seua època. Va publicar una nombrosa producció poètica que li reportaria el títol de Mestre en Gai Saber per haver guanyat quatre vegades els Jocs Florals de Lo Rat Penat, entitat que arribà a presidir durant uns quants mesos. Fou també autor teatral en valencià, que va veure estrenades algunes obres seues al Teatro Moderno de València, interpretades pels coneguts artistes de la primera meitat del segle XX: Pepe Alba i Emilia Clement. En narrativa fou autor d’algunes obres curtes, publicades en la col·lecció «El cuento del Dumenche» i d’un llibre titulat Nits d’hivern. Finalment, al llarg de la seua vida, també va publicar nombrosos articles a la premsa diària i a revistes literàries valencianes. A l’exili francès va continuar escrivint en publicacions valencianes, tant de l’exterior com d’altres editades a terres valencianes. Va escriure guions per a les emissions en castellà de l’ORTF i va publicar, en francès, un parell d’obres de teatre, que van ser interpretades en la ràdio francesa.
La guerra l’havia portat a l’exili i la posterior repressió durant la dictadura feu que no poguera retornar a la seua terra en condicions segures, per això es va quedar a França, on va morir, i de qui no acceptà mai la nacionalitat, que se li va oferir.
Començàvem aquest escrit amb l’afirmació que, de vegades, no podem deixar de somiar desperts. I, amb l’escolta del pòdcast de les cases literàries, d’Amàlia Garrigós i Edu Comelles, no hem pogut deixar de somiar a donar-li vida a eixa casa literària, que podria arribar a ser, l’anomenat Xalet de Puig Espert, a Llombai. En aquest any 2023, que ha estat declarat Any dels Escriptors Valencians de l’Exili, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, no em negareu que no seria magnífic fer realitat el somni que les administracions públiques valencianes -les que puguen quedar en el bàndol de la cultura- compraren l’immoble, el rehabilitaren i crearen la casa literària de Francesc Puig Espert. Que es creara una biblioteca i un centre de documentació. Que es creara un portal virtual i una aula didàctica al voltant de la seua figura, per on poguera passar l’alumnat dels centres educatius. Que es rehabilitara la barraqueta que cau a trossos, enmig de l’hort que hi ha en la part posterior de la casa. Que l’hort es poguera convertir en el Jardí dels Escriptors Exiliats. Que l’actual ruïna es convertira en un espai de descoberta de l’escriptor que en fou propietari i de tots els escriptors de l’exili…
Com assenyalaven Garrigós i Comelles en el pòdcast, el patrimoni literari és equiparable al patrimoni industrial o arquitectònic. En aquest cas, la recuperació patrimonial seria múltiple: la de l’edifici, la de la figura del propietari originari i la dels escriptors exiliats valencians, a qui el valencians i les valencianes dedicarem tot l’any 2023.
Compartim, per acabar, el dubte que Francesc Puig Espert mostrava en un poema sobre la seua possible tornada de l’exili, al seu estimat xalet i la seua anhelada barraca de Llombai:
«Casal dels meus amors, en goigs i penes;
pairal racó que embauma encara el flaire
d’un prec dolç capvespral, oh llar sagrada!
Voré jamai en les tardors serenes
el fum de ma barraca prendre l’aire
cercant del nostre cel la pau daurada?»
