Quan li vaig proposar a Manolo Gil, editor de Vincle, la publicació de La vida plenament viscuda li van brillar els ulls. No pot dir que no el vaig advertir: un llibre editat a València, en català, sobre A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust… «No en vendràs ni quatre», li vaig dir. Però ell, lluny d’acovardir-se, s’ho va agafar amb ganes i una enorme professionalitat. Els dos compartíem una francofília de base i un amor real per la immensa obra de Proust, així que tot va caure pel seu propi pes. Xino xano, se n’estan venent més de quatre, però cap dels dos ens fem la il·lusió que arribe a ser un best-seller (potser sí un long-seller, que és diferent). El valencià és una criatura d’una sociabilitat superficial i fàcilment excitable, i abans se n’anirà al carrer si passa una sorollosa banda de música (amb un tipus cantant amb un megàfon (sic), com he sentit jo en falles amb aquestes orelles que s’han de menjar la terra) o se sumarà a una concorreguda taulada per a qualsevol infame menjotada que es reclourà en silenci a casa a llegir. És així d’inapel·lable, i no hi ha més preguntes, Senyoria.
Per tot això m’agradaria alçar la veu (sense megàfon) per aclamar aquesta constel·lació d’editorials menudes que, arreu dels Països Catalans (ara és quan li dona un atac al cor a Jesús Albiol), venen publicant tot de títols que les editorials grans (o siga, Planeta, que ja és l’ama de quasi tot) no s’atrevirien mai a incloure al seu catàleg. Una d’aquestes editorials és la mallorquina Lleonard Muntaner.
Lleonard Muntaner és la responsable, en els últims anys, de la posada en circulació de tres títols molt interessants de Mircea Cărtărescu. Aquest prolífic autor romanés és l’estrella més rutilant de la literatura europea recent. A Mallorca han vist la llum una selecció dels seus Dietaris (1990-2017), el volum de contes Per què ens estimem les dones, i el poemari Res.
Es dona la circumstància que ja l’editorial catalana Edicions del Periscopi havia proporcionat al públic la més aconseguida prosa de l’autor citat: els tres volums de la trilogia Encegador i la també aclamada Solenoide. Gràcies a aquest meritori esforç independent disposem, en la nostra llengua, del bo i millor de la producció de Cărtărescu.
Les obres editades per Lleonard Muntaner compten amb uns pròlegs molt sucosos de D. Sam Abrams. El de Virgínia Occidental escriu això: «Cărtărescu s’ha col·locat, a ple dret, en un lloc privilegiat de la literatura internacional contemporània, com un dels poquíssims autors que va indicant o marcant el camí a seguir per superar el terrible atzucac provocat per l’estrepitosa caiguda de la Postmodernitat».
També indica Abrams que el romanés va abandonar la seua consolidada posició de poeta per fer convergir els seus textos en una suma de tots els gèneres, en referència segurament a Encegador i Solenoide.
Personalment pensava que el que més m’atrauria dels Cărtărescus de Lleonard Muntaner serien els seus dietaris. Una vegada completada la seua lectura, però, em permetré discrepar de Sam: em semblen un laboratori dedicat a analitzar els seus dubtes en la gènesi i la recepció exterior de l’obra literària que va infantant que un text autònom que es puga llegir sense saber res de la resta dels seus escrits. Els contes de Per què ens estimem les dones, en canvi, són incisius i alegres, i contenen observacions de la relació entre els sexes molt agudes i detallistes.
Al final, Proust i tots els qui aspirem a jugar en la seua lliga té l’al·licient que la seua obra perdurarà més enllà de la recepció immediata i les vendes que genere. I no caldrà pregonar-la amb un megàfon per evidenciar les seues bondats.
