Honorable Conseller,
Disculpeu la gosadia d’adreçar-nos a Vós sense que ningú ens haja presentat, però les circumstàncies manen i, com a professors de valencià en actiu —i treballadors vostres—, hem volgut aprofitar l’avinentesa per expressar-vos algunes consideracions arran de la darrera entrevista que vau concedir al periòdic El Mundo.
Abans d’entrar en matèria, caldria recordar el «principi de juridicitat», un dels pilars del dret juntament amb el «principi de bona fe», segons el qual tot acte jurídic dels òrgans de les administracions públiques s’ha de sotmetre a l’ordenament jurídic vigent. És a dir, les lleis i les sentències —agraden o no— han de ser assumides, observades i respectades de cap a cap des de qualsevol administració pública, siga local, autonòmica o estatal i per tots els funcionaris públics sense excepció, ni excuses, ni matisacions. Un principi, doncs, que s’ha de tenir sempre present, que obliga i que pot afonar moltes iniciatives polítiques nascudes a l’abric d’una reunió d’amics sense assessorament jurídic. I per què aquest recordatori? Doncs, perquè el titular de l’entrevista amunt esmentada «Queremos que un niño valenciano aprenda valenciano, no catalán» presagia problemes.
Deixant de banda que aquest titular seria com dir «Queremos que un niño castellano aprenda castellano, no español», així de primeres, posa en dubte la validesa del nostre treball —no per persones alienes al sistema educatiu, sinó pel nostre càrrec superior més alt— i esdevé clarament una declaració d’intencions en tota regla que augura una nova cacera de bruixes i, la veritat, ja estem una mica farts de la cançó de la lileta.
Des de la famosa «batalla de València» (anys 70) sempre ha estat el mateix, però els anys no han passat debades. A hores d’ara, tenim molt clar que no volem tornar a les llistes de paraules prohibides —com tenia Canal 9—, ni a l’intent de manipulació dels Acadèmics de l’AVL —com va fer el conseller Font de Mora—, ni a la discriminació dels llicenciats en filologia catalana —com s’esdevingué durant l’etapa Camps—, ni a les acusacions d’adoctrinament als professors de valencià per fer el seu treball —com tingué lloc durant els mesos més difícils del «procés»—, ni a l’intent de pressió als Acadèmics de la RAE perquè canvien la definició de «valenciano» en el diccionari —com feu Camps, inútilment—. No volem res d’això. No volem fer classes amb materials imposats des de Conselleria o que hagen passat pel tamís d’una censura prèvia que certifique que, efectivament, serveixen per a fer classes en el valencià «autèntic». No volem perdre la llibertat de càtedra (art. 20 CE) ni haver de parlar sense sentir-nos lliures a les nostres aules. Només volem treballar en pau i amb dignitat, com la resta dels nostres companys professors.
Hem fet un exercici d’empatia per tal d’entendre la veritable dimensió de les vostres paraules imaginant diverses mesures que poguéreu implementar per tal de dilucidar l’escaiença dels nostres materials o de la nostra manera de fer classe, però totes topen de nas a nas amb els articles 14 i 20 de la Constitució Espanyola; els articles que ens equiparen en drets i deures a qualsevol altre professor de qualsevol altra assignatura que treballe en el sistema educatiu públic, però n’hi ha més. També teniu en contra el dictamen de l’AVL, el qual fou publicat per tal d’evitar episodis d’aquesta mena, i, sobretot, la jurisprudència dels tribunals de justícia: del Tribunal Superior de Justícia, del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem amb sengles sentències —46, ni més ni menys—, que deixen ben clar l’àmbit del nostre domini lingüístic, resolen el dubte de la doble denominació i confirmen la unitat de la llengua.
Com déiem adés, els professors de valencià estem avesats a patir i a lluitar, però volem esmerçar les nostres energies en nous desafiaments proposats pels reptes de l’actualitat, no en antigues batalles que vam guanyar en tots els fronts i que el vostre partit reviscola cíclicament quan li toca governar. Aquest titular, mancat de qualsevol rastre de «juridicitat» —i de «bona fe»—, és d’allò més preocupant, perquè només pot haver nascut de la ignorància —per desconeixença del nostre marc jurídic— o de la temeritat —per indiferència al nostre marc jurídic—: en qualsevol cas, ambdues qualitats són indignes d’un conseller d’Educació.
I ja que hem fet referència al «desconeixement» —per no dir «populisme» o «electoralisme»—, que en el seu moment va atiar una lluita intestina al si de la societat valenciana farcida de violència, una altra declaració vostra ha accionat les alarmes entre el conjunt col·lectiu de docents, atés que sembla preparar el terreny per a una acció que redundarà de manera immediata en la pèrdua de qualitat educativa: «En algunos centros no saben qué hacer con tantos profesores». Ignore a quins tipus de centre us referiu Vós però la declaració pareix ja tota una declaració d’intencions. Quasi com un axioma matemàtic:
Sobren professors > Restem places docents > Deixem molts interins sense faena > Pugem la ràtio > Diluïm l’atenció individualitzada > Restem qualitat docent > Esperonem el fracàs escolar.
Encara estem començant a sentir els estralls que la LOMLOE dels seus companys socialistes ens han endossat —¿PP i PSOE tenen un pacte educatiu velat per atrotinar l’educació pública?—, perquè, a sobre, ara Vós us entesteu a desposseir-nos d’una de les poques mesures que vertaderament suposen un salt qualitatiu: la baixada de ràtio. Entenc que des de l’assossec del despatx, és més senzill traure una calculadora per trobar la fórmula d’estalviar pressupost en Educació i deixar que les gèlides xifres facen el treball de tallar caps i aprofundir en la desigualtat social; però li recordem un principi bàsic: L’EDUCACIÓ ÉS UN DRET, NO UN NEGOCI. I el que necessitem els professors són facilitats, no més esculls en el camí. Encara que després Vós feu aparicions estel·lars als mitjans presentant noves reformes educatives embolcallades d’una aurèola de modernitat (competències claus i d’altres mesures que impliquen una «burrocràcia» que ens distrau més de les nostres obligacions bàsiques; més hores d’anglés sense saber molt bé d’on trauran els professors per impartir matèries en la llengua de Shakespeare amb desimboltura —un B2 no és garantia de res—; una major atenció a la diversitat que obliga el professorat a estar pendent de cert alumnat que necessita requisists especials —ja em dirà com ens ho farem si ja ens fa albirar una pujada de ràtio—…). La recepta que PP-PSOE ha trobat és la d’anar incloent innovacions «pedagògiques» molt comercials, però desposseïdes d’una infraestructura de mitjans que les facen realitzables, almenys de manera satisfactòria. L’únic resultat obtingut és que sobre el professorat decaiga més pes per culpa de l’afany electoralista d’arrapar vots a curt termini.
Us convidem que xafeu més les aules d’infantil, primària i secundària i us estalvieu declaracions més pròpies d’una ideologia prefabricada que el fruit d’un contacte amb la realitat social desenvolupada als centres escolars. No oblideu que els primers i darrers interlocutors que heu d’escoltar està compost pel col·lectiu del qual Vós heu de vetlar pel seu benestar. I entenem que la responsabilitat no és anodina; és com un cercle que acaba involucrant el futur de la societat i els fonaments de la cultura de tot un poble.
Com deia el poeta Vicent Andrés Estellés, «som un poble alegre i combatiu» i, aleshores com ara, no estem disposats a consentir que intervencions estètiques i superficials —per a quedar bé amb els vostres companys de coalició— acaben amb els nostres drets i llibertats, consagrats en el marc legal vigent.
