La biografia de Josep Nasi és apassionat. Nascut el 1524, jueu d’origen aragonès, fugint de les persecucions va arribar a la cort d’un dels majors imperis de l’època: l’Otomà. Des d’allí va acumular una immensa fortuna i una gran influència a l’entorn del soldà Selim II. Segons explica la història –encara que hi ha detalls controvertits- Nasi hauria estat l’encarregat de convèncer els turcs d’envair Xipre el 1571 –fins i tot finançant l’expedició- amb l’objectiu més o menys secret de ser nomenat rei de l’illa sota vassallatge otomà i fundar allí un país segur per als jueus, que en l’època patien constants persecucions i expulsions a Europa. El pla, però, va eixir malament. La ferotge resistència de xipriotes i venecians va acabar provocant un autèntic genocidi a l’illa, a més d’encarir l’operació fins a uns termes que van acabar amb la reputació de Nasi a la cort, el qual es quedaria sense regne. A més, la resposta a la conquesta de Xipre va arribar en forma d’aliança de regnes cristians que acabarien derrotant els turcs a la famosa batalla de Lepant, que tallaria en sec durant un segle l’expansionisme otomà.
Les coincidències amb els fets actuals –jueus que aconsegueixen un estat gràcies al suport de l’imperi del moment, resistència i genocidi dels indígenes, fracàs de l’operació pels seus enormes costos, etc.- són aclaparadors. Costa d’entendre perquè, amb tanta anàlisi sobre el conflicte de Palestina, ningú està citant la història. I més quan hi ha una novel·la documentadíssima que ho explica, «Altai», del col·lectiu d’escriptors italians Wu Ming –editada en valencià per Tigre de Paper.
La lliçó de la història –que a la novel·la personifica la banquera i filantropa Gracia Nasi, tieta de Josep Nasi- és que no es pot fundar una nova utopia sobre un genocidi. I per això, és la mateixa Gracia, malgrat el seu activisme en favor dels jueus refugiats, qui ajuda a fer fracassar el pla.
També aquesta part té el seu reflex en els fets actuals. A tot el món, moltes de les protestes contra el genocidi de Gaza estan dirigides o protagonitzades per jueus. És impressionant i clarament excepcional.
No és habitual que sectors considerables d’un poble opressor prenguen part de forma activa contra l’opressió. Per posar alguns exemples fàcils: quants turcs denuncien el genocidi contra els armenis? Quants espanyols han aixecat la veu pel dret a l’autodeterminació de bascos i catalans? Quants blancs sud-africans van oposar-se a l’Apartheid? En tots els casos es tracta d’excepcions dignes, importantíssimes i d’un valor incalculable, però minoritàries –i en el cas de Sud-àfrica, molts d’ells jueus, per cert. En el cas de les comunitats jueves fora d’Israel, la presa de postura en favor de la dignitat humana és sempre significativa.
I haig de confessar una cosa. Si jo fora jueu, si tinguera als meus muscles una història de persecució i intents de genocidi com la que tenen, també voldria un estat amb totes les meues forces i potser els mitjans per aconseguir-ho em serien força iguals. No ho sé, però el cas és que bona part dels jueus del món no són així. Prefereixen seguir-se arriscant a futures persecucions que basar la seua seguretat en un genocidi.
Admire el poble jueu per molts motius: per ser capaç de mantenir la seua identitat durant 2.000 anys sense cap territori on assentar-la, per la gran quantitat de figures intel·lectuals i humanistes que ha generat, per la seua aportació en revolucionaris –durant bona part del segle XX judaisme era pràcticament sinònim de comunisme-… però sobretot per la fermesa moral de tants jueus que alcen la veu i davant del genocidi de Gaza diuen: «No en el meu nom». Ells salven la humanitat.
