Probablement, se’m dirà que victimari no potser, ja que el substantiu només és aplicable a l’ajudant d’un sacerdot pagà, però, com que cercant-ne de catòlics no en trobe, l’use, per a allò que vull dir d’en Carlos Mazón Guixot, tot i que li he assignat diversos qualificatius al llarg d’enguany. No obstant això, ara mateix em pareix adient qualificar-lo de victimari, amb un context polític, clar, atès el seu dir i fer, sota el risc que em titlleu propis i estranys de polític. Joan Fuster es va reconèixer polític, posicionant-se amb la premissa que tothom que opina és polític. Així que, un servidor, modestament, on va el suecà va ell, reconeixent alhora també que com ell, m’espantaria si em consideràreu com a tal, i els meus detractors així mateix m’aplicaren victimari, endemés de barat.
El president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón Guixot, que usa, com tots els franquistes, l’anticatalanisme com a argument rendible en vots a favor seu, sap de sobres com a victimari catòlic, nosaltres també com a víctimes propiciatòries, que la pràctica del populisme usada agafat de la mà de Vox, des de l’antigor per la seua molada, és la conseqüència de la manca crònica de valors democràtics, dels quals se n’aprofiten, en una mala fe de llibre, per afavorir i fer seguici del ramat on rauen, recalçant cops d’estat, sacrificant miserablement lliure pensadors que han intentat regenerar aquesta Espanya casposa. Una caspa que ara mateix els fa entrar la senyera novament a la seu, com a primera mesura per tornar a mesclar religió i laïcisme, donant peu a una desunió, que tant retrauen als seus opositors.
Fet el romanç, tot ve al cas perquè el Molt Honorable, al Senat de l’Estat estant recentment, a posat en solfa Pere Aragonés que compareixia a la institució, rebatent-li d’haver posat el límit meridional de l’idioma català, a la valenciana-parlant Guardamar del Segura. El president de Generalitat Catalana, al seu discurs havia retret el PP de no haver contribuït a la normalització de la llengua comuna als territoris on governen. Res d’estrany tampoc, açò del meu peculi, ja que gavines i gavinots no usen ni el català ni el valencià, del qual conten, però no l’usen, en una demostració palmària que els causa. Tot perquè Aragonés, havia parlat dels límits lingüístics amb la frase con-sabuda, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
El deixeble de Zaplana, Mazón, corredor a peu i polític, «conocedor de mucho y maestro de nada», en una manipulació de llibre per enganyar xiquetes i xiquets, havia asseverat que Aragonés situava Guardamar del Segura, dins de Catalunya, quan no ho havia dit en aquests termes, sinó en els estrictament lingüístics. Prova fefaent, per a més inri, és el mural al respecte que hi roman al municipi des del 1993, situat a la plaça Jaume II El Just, amb les quatre barres de la senyera, el qual prova la referència d’Aragonés concretament amb aquesta inscripció textual: «Aquesta plaça, hui lloc d’aplec de pobles de la cultura comuna que va de Fraga a Maó i Salses a Guardamar, ha de ser símbol perdurable de la convivència i fraternitat entre totes les cultures i els pobles. Octubre 1993».
Però clar, el Molt Honorable president de la Generalitat Valenciana, que ha demostrat saber llegir valencià escrit per a algun un discurs, n’estic segur, si és que es pot estar segur d’alguna cosa, que no sap comprendre allò que llegeix, com també hom podrà estar segur que, l’ínclit haurà estat diverses vegades i per diverses causes, a l’estimada Guardamar del Segura. Per això són temptatives contínues, treure del domini lingüístic del valencià, la ciutat d’Alacant, en una mostra d’allò que tenen a la seua ànima, és a dir erradicar el valencià de les persones que encara el parlen, asseverant en alguns casos, que no val per a res, com també ho foren a Oriola a força d’envair-la de castellanoparlants murcians arran de l’epidèmia de pesta a partir de 1648.
El Molt Honorable, davant de les senyories senadors i senadores (majorment gavines), el qual s’adreça sempre als seus i als mitjans de comunicació afins, amb llenguatge servil que fa fàstic, els ha posat en relleu al mateix temps que en guàrdia, que les comunitats autònomes no es conformaran amb les deixalles que l’independentisme català ha rebut i rebrà, barata els vots que Pedro Sánchez necessita per ser investit, alertant-los amb aquestes paraules: «No sabemos què Gobierno tendrà España, ni que España tendrà este Gobierno, porque està claro quien va a pagar la factura i quien se la cobra, però no lo que va a costar ese pago, para satisfacer la vanidad de una sola persona». Es convindrà que palesa maneres servils, endemés d’altres coses.
Mazón sap molt bé a qui parlava, i atès que feu al seu discurs referències respecte a lleis i institucions per recalçar-les, en favor d’un interès conjunt, es fa nosa la generositat per part de Sánchez envers el «separatisme», que propugna la divisió i el mateix interès pel que fa a la llei d’amnistia. En el mateix discurs, enraonant de doctrina política, censura miserablement d’allò que estima com a dolent i que va fer el Botànic (pobret), obligar a estudiar els estudiants de zones castellanoparlants, a un mínim del 25% la llengua pròpia i cooficial dels valencians, en una poca vergonya política total, ja que en la meua opinió, se’n desdiu clarament d’allò de la “unitat” davant la llei de l’amnistia, qualificant el Botànic d’avantguarda de l’ensomni dels Països Catalans, els quals apliquen l’argumentari d’Aragonés, en l’acte que se celebrava.
Els cronistes polítics que analitzaren la intervenció del “Molt Honorable” esbrinaren de la seua intervenció una reivindicació de la diversitat del seu país, però sempre des de la lleialtat com a premissa de la igualtat. No obstant això, al meu paréixer, sense considerar-me ningun Beethoven, considere que no hi ha igualtat sense equitat; ni equitat, sense empatia, i encara més fort per reivindicar-la, ni empatia sense generositat. Mazón, al meu entendre també, com passa en la major part del seu equip de govern, pel que fa a l’idioma del País, ni el vol, ni el parla, ni el promociona… i subvenciona, com ara hem vist, el secessionisme lingüístic de Lo Rat Penat que presenta recursos davant la justícia, ja que considera contra dret la normativa lingüística signada per l’AVL amb la resta d’acadèmies germanes de l’àmbit lingüístic. D’altra banda, també es subvencionen els bous, regant amb diners nostres una organització radicada en Madrid que s’anomena la Fundación Toro de Lídia, detraient diners dels pressupostos del 2024, que han presentat aquests dies a Les Corts.
Canviant de tema, atès l’oportunitat del moment que m’obliga a parlar-ne, s’ha armat un bon enrenou pel discurs de la senyora Armengol, presidenta del Congrés espanyol, arran de la seua citació d’uns versos de Vicent Andrés Estellés, del seu poema Assumiràs la veu del poble, i d’altres de catalans, bascos i gallecs, al discurs en el jurament de na Leonor, com a hereua al tron borbònic. Res d’estrany com sabem també, ja que els fa nosa a molts, això de versos en les llengües cooficials.
Així que un servidor dirà la seua, la qual, probablement, no dispose de massa addicions, però aquells que llegeixen els meus articles saben que soc un estellesià convers, rematant aquest, modestament, amb versos meus envers el meu admirat de Burjassot, premiats al concurs «La Rosa de Paper», editats per Florida Universitària, dins de la categoria E (universitats dels majors, universitats populars i escoles d’adults) titulat: El fill del forner feia versos, el de l’Escrivent vol fer-ne. Ignorant!:
«Lliges amb un nuc a la gola el poeta, gemegues de vegades. Et fascines que d’un amb cara humil, llenguatge planer i cultura saberuda aplegue a ser comprés per tu. Si tornares a nàixer voldries ser poeta, però això no pot ser. Obris el llibre i et veus en ell, veus els teus, veus la pàtria, veus el mar, veus l’amor, veus la mort, veus el cel… Aquest home ho ha escrit tot, ha escrit de tots! Quins versos hauries de fer si tornares a nàixer, èglogues que no t’ixen i no vols fer-ne? Més t’hi val llegir i gemegar si de cas. Consola que et feren així.»
