De manera generalitzada, si és que un servidor pogués fer-ho d’eixa manera, donades les meues opinions sobre persones dedicades a la política, plasmades en articles i editades totes per aquest digital, diria certament que no trobe cap qualificatiu específic per aplicar al Molt Honorable president de la Generalitat del País Valencià. Ha de ser molt difícil segons els entesos en la matèria, perquè depèn de la persona i les seues circumstàncies. També perquè cadascú disposa d’una criança familiar i de referents de tota classe, inclosos els seus estudis i els seus fets. Per tant, els papers diuen de nosaltres qui som, què diem i què fem.
Si es tracta d’un personatge públic, ens preguntem: eixe de qui és?, quins són els seus fonaments?, a quina classe social pertany?, què sovinteja de dir? i, sobretot, què fa?, quines són les seues passeres?… tot per tal d’aclarir el seu caire o les seues qualitats característiques: si és monolingüe, bilingüe o plurilingüe, etc. Pel que fa a mi mateix, no vos preocupeu, perquè jo soc plurilingüe, perquè al poc d’anar a l’escola pública del meu poble, Albal, li ho vaig assegurar a la meua mare, recollint al moment el seu reconeixement amb aquestes paraules: «Mare, sé tres idiomes: valencià, castellà i xurro», i ma mare tota recompensada i amorosa respongué: «Quin fill tinc!!!» Convindreu que les paraules d’una mare van a missa.
Per tant, amigues i amics, què en podríem dir d’en Carlos Mazón que no s’haja dit, o allò que haja fet? Per la meua banda dir que segurament és monolingüe, amb algunes traces, poques, de bilingüe, però del valencià res de res. I no només ell, sinó tota la seua cordada, ja que ho fan en castellà, com ho han fet convidats pel diari Las Provincias (el diari que més mal ha causat al valencià), acompanyat per l’alcaldessa de València, la senyora Catalá (amb perdó per parlar-lo, puix és un seu defecte), el president de la Diputació de València, Vicent Mompó (es passa al castellà després de ser escridassat per parlar-lo) i Toni Pérez Llorca, president de la Diputació d’Alacant, que el parla quan el forcen. Tots plegats per donar la seua opinió sobre la Constitució, en castellà, clar, com certifica d’alguna manera la periodista M. Hortelano del 5 de desembre recent.
Curiosament, el president de la Generalitat per ensabonar els mitjans de la seua cordada, ja va començar el seu periple per El Mundo, i acabant ara, de moment, en Las Provincias, si fa no fa són reputats reaccionaris de rexupla’t el colze, pel que fa a l’idioma del País. El rotatiu Las Provincias, la visita la resumeix Hortelano amb aquesta frase lapidària pronunciada per Mazón i secundada pels seus acompanyants a l’acte: «Es el momento de tender puentes con la Sociedad civil».
A un servidor no vindrà a estendre-li cap pont, que no el busquen, no em trobaran, perquè fan pols l’idioma del País i ni tan sols el trossegen per a adob orgànic als camps de tarongers, les virtuts de la seua fruita pregonada pel molt Honorable en gravacions propagandístiques en castellà enlairades per les xarxes socials recentment. Tot i que amigues i amics, ignorant de mi, m’agradaria que vingués al meu poble per a dir-li dos i dos quantes en fan.
Li diria que parlar d’un idioma per a alabar-lo i no parlar-lo, com fa ell, és d’un cinisme i desvergonyiment polític de llibre que només enganya xiquets i seguidors ignorants. També quan declara l’AVL com a entitat normativa, però no usa les seues normes o les deixa a la dula, o les silencia, una altra prova de cinisme de la mida del Penyagolosa, el Montgó, la Serra d’Aitana iel Micalet de la Seu plegats.
Però clar, això fem-nos comptes que és només la cresta, ja que la part combativa Mazón i companyia l’encomanen als Voxejadors, aquells lladradors que mosseguen bona cosa, com per exemple un tal José María Llanos, que diu a les Corts del País allò que el valencià no val per a res. Una manipulació de llibre així com d’un suprematisme total amb aquesta altra frase citant la inamovible «Carta Magna» en la qual s’assegura que tenim el dret d’usar el castellà i el deure de conèixer-lo, però no diu que les altres llengües seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus estatuts d’Autonomia. Ni tampoc diu res que a l’apartat 3 del mateix article 3, on textualment diu: «La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció».
Però clar, el senyor José Maria Llanos Pitarch, no és un llaner solitari, ja que segons la Viquipèdia és, ni més ni manco, llicenciat i doctorat en Ciències Polítiques per la Universitat de València, on ha exercit de professor de Dret Romà. Com a advocat ha treballat com a consultor legal, i l’any 2019 es va descobrir que havia obtingut ingressos per part d’una fundació lligada al cas de corrupció del Partit Popular, el Cas Blasco, entre 2001 i 2013. També ha participat en grups de pressió catòlics educatius de caràcter concertat i privat (Valencia Educa en Libertad, i la vicepresidència de la Federació de Educación y Desarrollo en Libertad) i ha sigut magistrat de l’Audiència Provincial de València. El senyor Llanos, segurament quan muira, tant de bo fos tard, Sant Pere en persona li franquejarà la porta celestial.
No m’estenc més amigues i amics, em fan ois diverses causes, entre elles que enramaria el terra de deixalles per digerir el que hi ha al meu estómac, si em digueren de cognom segon Pitarch per banda de sa mare, i digués les barrabassades que el senyor Llanos Pitarch diu del nostre idioma. Així que vos deixe amb Vicent Andrés Estellés del poble de Burjassot, al seu poema «Et veig mare i et pense…», publicat per l’AVL a Antologia del Mural del País Valencià, a cura d’Honorat Ros i Pardo. I no oblideu que el 2024 és l’Any Estellés, Cent d’Estelles, commemorant els cent anys del seu naixement. Omplim els carrers, omplim-los dels seus poemes:
«Et veig mare i et pense com les antigues mares gregues, com les mares etrusques o les mares del laci, mesclades amb les mares de l’antic testament, al teu racó del menjador, veient darrere dels vidres, l’horta. Borbotó, Poble Nou, Benifaraig, Carpesa, el lloc incert on va nàixer el teu marit, el pare, on va transcórrer bàrbara i feliç, la seua infantesa de bresquilles encara verdes mastegades amb dents de ferro… et veig les mans inflades, aquelles mans alegres i hàbils de llavanera, aquelles mans que t’eixugaves al davantal i prenien uns versos meus en el nostre idioma, aquest idioma que mantens intacte, ara t’evoque mare, i invoque el teu ajut et necessite encara. Et necessite molt. … la meua fe en tu i en totes les mares del nostre poble, aquest que albires tu, ple de fulles verdíssimes, a través del balcó, tota la glòria múltiple de l’horta.»
