El personatge de Carlos Mazón em presenta un dilema quasi irresoluble pel que fa a les meues columnes. Escriure sobre ell és difícil sense caure en la reiteració. Per altra banda, deixar de fer-ho pot donar a entendre que una vegada patit l’impacte inicial ja m’he acostumat -ja ens hem acostumat- a conviure amb la seua poca vergonya i la seua absoluta manca d’escrúpols.
I és que parlar sobre ell és parlar sempre sobre més del mateix. Perquè la seua actitud no només continua inalterable sinó que fa la impressió que a mesura que ens separem cronològicament dels fets del 29 d’octubre va a pitjor. I això en un context en el qual la barra i la cara dura, o la seua evidència, van estenent-se en cercles concèntrics.
De vegades he llegit per ahí que aquest és el pitjor president de la història de l’autonomia valenciana. I és cert, i això que la competència estava renyida. Altres podien fer conviure la corrupció amb una hàbil mà esquerra, o podien ser d’una grisor esfereïdora, o podien combinar la grisor esfereïdora amb l’habitual tendència a clavar la mà en la caixa, o podien semblar fins i tot humans, persones amb sentiments, en el seu llefiscós afecte pels amiguitos del alma i la seua tendència a la megalomania: si havia “posat València en el mapa” això li donava dret a rebre vestits de franc o assignar contractes sucosos a qui li’ls regalava. O, abans inclús, igual t’aigualien l’autonomia que t’aprovaven la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Carlos Mazón juga en una altra lliga. És un altre nivell.
L’altre dia vaig veure les imatges de l’homenatge que li va fer el PP en la convenció aquella d’Astúries i, com em sol passar amb el personatge, quan pensava que ja no podia tornar a cabrejar-me amb cabreig nou, pur, diferent, ho va tornar a aconseguir. Sobta comprovar com el seu partit ha decidit que li convé mantindre’l en el poder al País Valencià, siga perquè no té un recanvi solvent, siga per no haver de sotmetre’s a una nova investidura que poguera suposar la convocatòria d’eleccions anticipades. M’agradaria pensar que això hauria de tindre conseqüències electorals fins i tot en el conjunt de l’estat espanyol, perquè palesa molt el perfil d’aquesta fornada de líders venals i mediocres i l’ordre implacable de les seues prioritats, encara que no me’n faig massa il·lusions. Però el que em va resultar gairebé insuportable va ser la gestualitat de Carlos Mazón en pujar a rebre l’homenatge, els gestos de vanitat continguda de qui sent que s’ho mereix, que ja era hora. El que passà el 29 d’octubre sembla que li passà a ell i per això va rebre el conhort dels seus commilitons quan més el necessitava; a ell, que ja sabem on no estava mentre es desencadenava la tragèdia, i podem sospitar què estava fent; a ell, que se n’anà a dinar quan ja pobles de l’interior estaven inundats després de renegar per l’alarma decretada per la Universitat de València. Miserable ell. I miserable qui el va aplaudir.
Crec que és això el que més sobta i el que l’allunya de qualsevol altre president: la seua absoluta manca d’empatia, el seu narcisisme majúscul, malaltís, que sembla de vegades fregar amb la psicopatia. És això el que diu el seu somriure de plenitud en les fotos, les rialles quan és interpel·lat en Les Corts, i, clar, la seua inconcebible referència a Gaza, felicitant els seus ciutadans, massacrats sistemàticament, sotmesos a una calculada intervenció genocida, amb hospitals, escoles i centres de refugiats bombardejats, perquè havia rebut una misèrrima ajuda del govern de l’estat espanyol. Demagògia, racisme, complaença amb el genocidi, inhumanitat, absència absoluta d’escrúpols i sentit moral, són categories que immediatament venen al cap, i que a més venen amanides amb la seua palesa mediocritat intel·lectual, la seua retòrica carrinclona, la seua irresponsabilitat de xiquet malcriat de bona casa.
També em va impressionar la foto que es va fer amb els representants municipals del PP al País Valencià, o les forassenyades defenses que d’ell fa el president de la Diputació, Vicent Mompó, que embruta així la seua bona gestió de l’alerta. Impressiona perquè deixa clar com funciona aquest partit. O declares públicament la teua fidelitat al líder, per maldestre que siga, encara que abandonara el teu propi poble a la seua sort, encara que puga tindre responsabilitats criminals, o estàs fora. I també, és clar, em va impressionar la mort d’un altre obrer en aquest cas a un pàrquing de Benetússer dissabte. La sensació d’abandonament que tenim els valencians és molt forta i va més enllà de Mazón. El govern de Madrid, des de la seua llunyania de capital colonial, farà molt malament en menystindre aquest sentiment d’intempèrie generalitzada, perquè li pot esguitar i no només per la incompetència de la Generalitat. Aprofite ací per a ficar la meua falca habitual: cada dia que Compromís no trenca amb Sumar fa un dia més tard.
Però el que crec que està molt clar és que els valencians i les valencianes no ens podem acostumar a tindre un president com Carlos Mazón perquè és insuportable, perquè és un afront a les víctimes de la barrancada i perquè ens degrada com a poble. Així que facen el que facen els partits polítics, la societat civil hem de mantindre el pols. Jo com a columnista ho continuaré fet fins i tot a risc de caure en la reiteració.
