Diu la dita que allò promès és deute. Atès a ella, reprenc la crònica de la visita de Carlos Mazón al girondí El Mundo, comentada el proppassat 24/4, l’article de la qual, si voleu el podeu llegir ací. El qualificatiu aplicat al rotatiu, en la meua opinió, és ben benvolent amb el diari, ja que en els seus orígens, a la Revolució Francesa acabant el segle XVIII, els girondins eren moderats i volien conservar la propietat privada, alhora que condemnaven els fets dolents i bel·licosos dels partidaris de Robespierre. Però ací, els girondins són, endemés de nacionalistes bel·licosos envers la nostra llengua, reaccionaris; només cal per adonar-se’n llegint algun contingut d’allò que publiquen. El model el tenim en l’inefable expresident José Maria Aznar, del tema i del qual, escriguí un article el 28 de gener del 2021. Que el podeu llegir ací, si voleu, clar.
Anant al gra, cal referir el parer de la columnista de capçalera del diari, sobre la visita de Carlos Mazón; significant d’avançada que Lucía Méndez, diserta cruament i a la vegada crítica, sobre allò que hereta «el pretenent» dient primerament un tant benèvola: «Carlos Mazon ha sigut testimoni del turbulent passat immediat del PP de la Comunitat Valenciana, i tal vegada per això és un polític contingut, prudent i un tant perplex en el gest i en el discurs. Ja que els qui el van encolomar al lideratge acabaren defenestrats. Sobre les esquenes de Carlos Mazón recau la missió històrica de tornar-li al PP de la comunitat el poder que els seus predecessors exerciren de manera absoluta, exuberant i sense complexos.» I segueix la senyora Méndez:
«En la comunitat de Zaplana i del seu successor Camps, mai s’acabava la festa. Fins que la corrupció es menjà el PP. I fins a hui. En el desdejuni preelectoral, Mazón anomenà discretament «errors» a la corrupció. Joaquin Manso, el director d’aquest diari, ho va aclarir amb bon criteri.» Remarca la periodista.
Dels «errors» ací al País en sabem alguna cosa que ha contribuït a greus conseqüències envers el prestigi i butxaques dels valencians i valencianes, les quals convé recordar i puntualitzar posant caretes i ullets als autors i els seus efectes, com per exemple de n’Eduardo Zaplana, expresident de la Generalitat, mentor de Mazón, encausat per Anticorrupció davant Audiencia Nacional, per un muntant de 20,6 milions d’euros, per al qual se’n demanen 19 anys de presó.
També l’exalcalde de Gandia del PP, Arturo Torró, al qual l’Audiència de València ha condemnat a 3 anys i mig de presó per malversació, endemés d’inhabilitació de sis anys i sis mesos, en adjudicar entre 2012 i 2015 en el consistori, cas Tele7, per la qual acció l’administrador Ricardo Manuel Faura, gerent de l’adjudicatària «Comarques Central Televisió» per un muntant de 135.812.50 E, també el condemna solidàriament, amb Torró.
El senyor Francisco Camps, un altre grandiloqüent i gloriós expresident de la Generalitat, qui compta fins i tot amb un amiguito del alma conegut com «El Bigotes», el senyor Correa inclòs, al qual, i pel motiu de la vaga de funcionaris de Justícia, ves per on s’ha vist obligada l’Audiència Nacional a ajornar-li el judici, Déu sap fins a quan, tot en els paràmetres del cas Gürtel. Precisament aquest 25 d’abril, li hagueren preguntat a un testimoni de càrrec, el senyor César Tomàs Martin Morales. Convé recordar també que fa tres mesos, si fa no fa, ja es va suspendre la vista, per problemes relacionats amb l’accés a documentació relativa al cas. Què fem? De la palla fem.
Servidor segueix contant i ells actuant, perquè s’ha processat recentment, el candidat del PP a l’alcaldia d’Oriola, per dos presumptes delictes contra la Hisenda Pública, és a dir, contra nosaltres mateixos, per la seua gestió de la ITV de la Vega Baixa i l’empresa Orikoffee, així com diverses persones més per un presumpte frau en l’Impost de Societats i l’IVA. Tot segons assegura elPlural.com.
Endemés una altra ben calenteta encara, el digital elDiario.es se’n fa ressò que l’exalcalde de Quartell i exdiputat del PP valencià, Francisco Huget, i l’exedil Emilio Máñez són encausats, pel Jutjat número dos de Sagunt. perquè usaren les seues cònjuges amb la finalitat d’emblanquinar comissions, adquirint bens immobles, així com fons d’inversió. Tot plegat en l’anomenat «Càrtel del Foc» al bescanvi d’actuar mediant en l’obtenció de projectes urbanístics.
També el mateix Jutjat d’Instrucció número 2 de Sagunt processa Jesús Garrido Martínez, històric assessor de Rafael Blasco, un altre que tal pare pascual, pel mateix motiu. Es dona el cas que Huguet i Máñez tenien ratlles fetes, perquè compten amb antecedents penals, en haver sigut condemnats a dos anys i mig de presó com a cooperadors necessaris, per un delicte continuat de prevaricació i malversació de cabdal públics.
No m’estenc més relacionant més «errors» de les nostres gavines i gavinots llogarenques, puc afirmar i afirme, que no hi disposaria de paper prou a les prestatgeries de les papereries del País per fer difusió, i seria un desgavell fer-ne una petitòria recorrent a la Xina, que hi disposen de tot a bon preu, endemés sota el risc que molt probablement les gavines intermediàries d’ací, que pul·lulen per tots els llocs, se n’aprofitaren.
Un servidor, un ignorant com el Micalet de la Seu, se n’adona també per altra banda, que els directors de diaris de tota mena són intel·lectuals observadors de realitats, i redactors d’elles ben considerables, per eixe motiu els trien per canviar l’aigua del cànter, i els propietaris dels mitjans de tant en tant ho saben i els canvien. Així que el senyor Joaquin Manso, des de fa poc nou director d’El Mundo, n’és un d’ells. I per si de cas se’ls ocorre un dia, no massa llunyà, que a un servidor el proposen per dirigir un rotatiu com eixe, canviant de xip mental i de jaqueta, això sí, per tal d’assolir el meu propòsit. M’aclamaré a Déu, per si al cas, perquè no ho vull.
Per això el senyor Manso fa el seu editorial habitual a l’apartat anomenat «La sombra del burro», sota títol «Valencia, una idea de España» no sobtant-me de reconèixer el començament del seu escrit: «Partit Popular concedí des de la seua refundació en 1990, un significat especial a la Comunitat Valenciana, determinat per a definir el projecte estratègic i la seua idea d’Espanya. José Maria Aznar la considerava clau per a propiciar el canvi en l’acceptació social del centredreta.» Escrivint tot seguit el perquè:
«Per la seua força simbòlica per tal d’assegurar l’alternança en aquest territori complementava l’èxit de la transició i de la consolidació democràtica, al donar-li la volta definitiva al mapa de la Guerra Civil; pel potencial per al desenvolupament industrial, econòmic i cultural de l’eix Madrid-Mediterrani, per la seua condició de factor vertebrador del país enfront de la vocació expansionista del nacionalisme cap a uns països catalans.» No m’estranya gens ni miqueta, perquè transcorreguts més de trenta anys, encara és el motiu perquè els dona rèdits. No només al Partit Popular, sinó els nombrosos girondins provats del Partit Socialista «Obrero Español».
Com que l’editorial del senyor Manso dona per a un grapat de coses més, i sota el risc que vos deixe amb la mel al llavis, la qual cosa no m’agradaria, l’editorial em dona motius i material, per a almenys un altre article, el qual remetré per publicar al Diari la Veu del País, en el menor temps possible. No obstant això, no m’ho puc remeiar, ja que soc un Estellesià, entre altres coses perquè no em dona la república gana deixar de ser-ho. Conseqüentment, vos deixaré versos de Vicent Andrés Estellés de Burjassot, i d’altres pobles del País Valencià potser ho siga, extrets del llibre de poemes Inèdit, Premi Ausiàs March 1966 titulat «L’Inventari clement» i amb el seu poema «La Pàtria, com el pa»:
«Mirava la ciutat, des de l’horta, al crepuscle. Sorgia una boirina sufocada, rogenca. Jo veia la ciutat, des de l’horta, com una galta novençana, com una galta de gerani. Pensava la ciutat, llunyana des de l’horta, com la boca d’un forn: com els forns on encara el pa es coïa amb llenya. Jo encara no tenia una idea de pàtria: tenia una idea de forn. (Ara pense la pasta, que s’agafa i es xafa contra el taulell de fusta amb colps violents i després hom la nafra amb un ganivet ràpit, i abans d’èntrar al foc s’ha de pujar a l’alcavor…).»
